divendres, 28 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I PARAPARAPARAPARAPARAPAAA

Fa uns dies vaig enxampar a la meva filla cantant una cançó. 
Oh! Quina novetat, no?

Cantava això:
paraparaparapara

i de seguida em va venir al cap una melodia més o menys coneguda. Però m'estranyava que ella l'estigués cantant. Més que res perquè no la coneix la cançó aquesta, però ves a saber si la Maite també li ha ensenyat i la Maite ha sofert una evolució culturo-musical-ultra-ràpida.

i de seguida vaig agafar l'I-pad i li vaig buscar la cançó d'avui. 
Quina injecció de bon rotllo.
Quin paraparaparaparaparapaaaaaaaaaa més enganxifós. (Què guai).








Entrada relacionada: http://aquihodeixodit.blogspot.com.es/2014/01/divendres-musicals-i-cantarins.html



AQUÍ HO DEIXO DIT

dimecres, 26 de març del 2014

WE DID IT

"Sí, lo hicimos"...

Hicimos las pulseritas de gomitas que están tan de modita... ¡Lo hicimos, lo hicimos!
(música de la Dora Exploradora per a entendre la frase aquesta tan absurda).






Hi ha gent que és (o som) allò que es diu "culo veo, culo quiero". I el meu fill, com no, no ha de ser menys que els demés.
Fa uns dies vaig descobrir al parc un parell de nenes enfeinades amb les polseretes. Jo encara no les havia vist mai i en veure el resultat em va semblar... curiós? No sé com definir-ho.
Em va recordar la meva infància i les polseres d'escubidú, etc. etc. etc.... aquelles modes, aquelles febres, que no se sap com arriben però que envaeixen cada punt de la geografia mundial. Fa 30 anys ja havia globalització...


Dies més tard, em fixava en què tota l'escola n'anava plena. Ja està. Ja ens havien envaït definitivament. Bé, definitivament... ho va ser quan el meu fill me'n va començar a demanar. Però no! definitivament podem dir que ho va ser quan va arribar a casa amb una polsereta. I és que la setmana passada, en sortir del cole, el nen venia amb una de les polseres en qüestió. Resulta que una nena de classe li havia regalat.

No sóc gaire amiga de què es deixi regalar coses. Però si es tracta d'un cromo o alguna cosa que no té massa valor, però que pel nen sí, l'aviso i ja està, i intento que torni el regalet. En aquest cas, vaig considerar oportú que el nen li fes una altra polsereta a la seva amiga. Les polseres aquestes, vaig considerar, podien donar-nos una lliçó important: fer regals a gent que estimem o apreciem.

Però tenint en compte que jo encara no sabia fer polseres de gometes... i a data d'avui, tothom, però tothom en sap fer...
Com coi quedaven tan xules aquelles polseres fetes amb unes gometes que semblen les del cabell de les nenes??






Google??? On eeeets????




Recerques al google o youtube tals com "pulseras gomitas", "polseres gometes"... em van donar la solució i dijous, tot sortint de la feina, vaig parar a la botiga multipreu més propera i vaig agafar una bosseta de gometes de colors variats.





Divendres, ja a casa, ens vàrem posar mans a l'obra i, la veritat, difícil no és i enganxa. (a adults també).



Vaig encoratjar a què el meu fill aprengués a fer les polseres i així va ser.


Fins i tot el pare va voler apuntar-se
M'ho vaig prendre en plan: són exercicis de motricitat fina, seriacions com les que fan a matemàtiques al cole i una activitat artística, perquè això de combinar els colors, al final és art.
I al final, és una estona que no estem mirant ni la tele i oblidem altres distraccions poc constructives. És a dir, fem tot el contrari, ens concentrem i aprenem què és la paciència.

A més, és barat: 0,85 € em va costar la primera bosseta, però en vàrem comprar altres per 0,60 €. A cada bossa hi van unes 200 gometes més unes quantes tanques en forma de "S" i una bossa portava inclús una agulla d'aquelles de ganxet.


Total, que això de les polseres em va semblar fantàstic, però més després de provar-ho jo mateixa.




Així doncs, vaig deixar que el nen triés els colors que volia (coneixent-lo era fàcil encertar quins colors agafaria: sí, els del Barça)

Polseres blau-grana i amb els colors de la segona equipació i una que vaig fer jo que també se la va quedar el nen

I apa! Classifica. Li vaig dir que fes línies de 5 gometes de cada color. Ell anava comptant i controlant. Al final vàrem aconseguir 30 gometes (6 línies de 5 gometes cada una).
I vàrem començar la seriació seguint l'ordre de la de més amunt a la de més avall i treballant-ho tot amb els seus ditets. Al principi el vaig ajudar aguantant una mica les gometes per a què no se li soltessin, però va haver alguna estona que va continuar solet. Però, com sempre, necessita companyia. I allà estàvem, "mano a mano" amb les nostres polseretes a mig confeccionar.
Al principi feia una cara rara perquè allò no semblava una polsera, però li anava explicant que a mesura que anés avançant veuria clar com sí. I sí, sí, unes quantes passades més i la polsera anava prenent la forma desitjada.

Doncs això, com tothom en sap fer, passo de fer un tutorial... hehehe i deixo uns enllaços interessants sobre aquest tipus de polseres:

Un altre dia ja intentaré buscar variacions a aquests tipus de polseres... que enganxa que dóna gust.

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimarts, 25 de març del 2014

DIMARTS BREUS

Per casualitat vaig trobar l'altre dia això per internet:

I potser no són les més boniques del món, però l'activitat, força interessant, sí que em va semblar.
I em vaig posar a mirar més per internet:

http://minibu.me/2012/03/25/como-hacer-piruletas-caseras/



http://www.thanksmailcarrier.com/2012/02/homemade-jolly-rancher-lollipops-recipe.html

http://www.directoalamesa.com/piruletas-caseras-con-caramelos-de-calidad/



Aixxxxxxx, ja tinc ganes de provar-ho amb els nens. 
Anem demanant hora al dentista??

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 21 de març del 2014

DIVENDRES MUSICALS I CONGELATS

Portem uns dies amb una caloreta... que fa gust estar pel carrer. Per a més inri, ha arribat la primavera, l'equinocci.
Comencem a regar unes llavoretes que tenim al balcó i, esperem, que arribin les nostres flors aviat.
Peeeròo! diuen els homes i dones del temps que això s'acaba, gent! que arriba el cap de setmana i haurem de tornar a agafar els abrics i els buffs i els guants i les bufandes i... aixxxxxxx quina mandra!
Apa... a tornar a encendre calefaccions ... o com acabarà tot plegat?
De tota manera, el flaire de primavera ja no ens el treu ningú. Al súper està d'oferta la nata per a acompanyar les maduixes.

D'acord, potser exagero i no ens congelarem aquest primer cap de setmana de primavera, així rotllo Frozen... No haurem d'anar a rescatar cap princesa per a què torni el bon temps, que tot això que passa deu ser del tot normal, que de repent fa una calor que te mueres i a l'altre dia et torna a moquejar el nas..  
No i tampoc acabarem fets uns "rollitos de primavera congelats"... no em vull referir a tot això quan parlo de primavera, rotllos i congelats.. Es que... avui portava un grupet de noies darrera mentre anava caminant cap a la feina i parlaven de lo "súper fuerte" (però SÚPER FUERTE, EH?) que és lo ràpid que passa el temps. Que aquest curs els hi ha passat més ràpid que els demés. 

Bé, pensava jo, no sé de quin curs parlen, però si és d'un curs normal d'aquells que comencen al setembre i acaben al juny... normal que els hi hagi passat ràpid, ja que tenint en compte que encara no s'acaba el curs...
I jo he tornat amb les meves cabòries i lo típic que pensa una mare, que sí, que passa el temps ràpid. Que els nens ja tenen 5 i 3, que fa quatre dies ens plantejàvem ser pares, que fa cinc dies anàvem de solters per la vida el meu company i jo, que fa sis dies ens coneixíem i que tot just la setmana passada acabava l'EGB...
Quan s'inventarà una màquina per a congelar el temps?




dimecres, 19 de març del 2014

AVUI ÉS EL DIA DEL PARE


Primer de tot, felicitats a tos els pares pel seu dia.

Dia del pare, dia de la mare... i quan érem petits dèiem, perquè no hi ha un dia del fill? I ara que sóc mare jo penso... si cada dia és el dia del fill, encara que ells no ho sentin així. No ho senten així perquè estem immersos a les presses del dia a dia a les obligacions a les normes... però quan ens relaxem, ells són els protagonistes de les nostres vides, dels que som pares i mares.


Avui, dia del pare, vull escriure aquí al bloc que la nena té por a un dels pares més famosos (del cinema):

Darth Vader

És que fa uns dies feien a la tele les pel·lícules de Star Wars i ella s'havia despertat i estava amb mi al sofà. Jo feia zapping i vaig deixar la pel·li en qüestió... Ella no es va queixar i no li vaig donar més importància pensant que es tornaria a dormir aviat. Però suposo que se li va quedar gravat al cervell el paio aquest. El "marciano negre" que diu ella.
Ara hem de deixar llums enceses per tot arreu per a què no vingui el "marciano negre". I a mi que em fa més por la factura de l'electricitat que el "marciano negre"...

I per a treure-li ferro, son pare li deia que a ell li agrada molt el "marciano negre", que és pare... també...

Però sí que és guapo., no?
I jo afegia, però si és súper guapo, el senyor que hi ha dins del casc aquest. Si es treu la màscara aquesta segur que no li tens por...
En aquell moment, em vaig adonar que la meva filla no és la Jimaguari i, de moment, no s'ennubila amb els joves i guapos...













Llavors, vaig pensar que potser li agradaria més un nen de la seva mida...

Però que quan el "marciano negre" era petit així més o menys com ella, també era molt mono... insistia jo.




Però res, tu!

I si la nena sapigués llegir potser podria passar-se per aquest bloc:

Que avui, dia del pare i dia en el que parlo d'una de les pors de la meva filla, em va com anell al dit recomanar. Jo que sóc més de blocs de mares, mira, avui un d'un pare.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 18 de març del 2014

DIMARTS BREUS

Ahir, per casualitat, vaig llegir això i em vaig sentir tan identificada que no me'n he pogut estar de compartir-ho aquí:

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 17 de març del 2014

"MARE IMPLICADA I GUAI"

Quins problemes ser mare...

Intento ser una mare implicada i guai.

I llavors agafo el patinet i patapam! caic a terra. Quin mal de cul!!! DE VERITAT. NO FA GRÀCIA.
I me'n adono que no tot està amb la meva poca traça on en què faci les coses de la manera més esbojarrada possible..., que el tacó dels botins està bastant gastat i per això he relliscat, tot girant-me perquè el nen no sé què em deia. Bé, sí, em donava instruccions. Ell havia traçat un circuit imaginari de patinet i jo l'havia de seguir: "ara quan arribis allà has de girar", em deia i jo, com deia, patapam!
Crec que no em va veure ningú...

I llavors, juguem a pilota, i en anar a rescatar-la, patapam! em torço el peu. Però falsa alarma. No obstant els fantasmes dels esguinços em van perseguir durant uns minuts.

I llavors, em molesta el cabell que em ve tot a la cara i no trobo la pilota...

Feines pendents:
portar els botins al sabater
mirar a veure si ja m'ha crescut prou el cabell com per a fer-me una cua o posar-me clips, passadors, diademes...

HEHE, com m'agrada explicar aquestes batalletes! Però he sobreviscut al cap de setmana.



AQUÍ HO DEIXO DIT