I NOSALTRES VOLEM SENTIR-NOS JOVES

Sí. Més joves. Rondant la quarentena i ens volem (vull) sentir jove.

O així em vaig sentir a la darrera sortida nocturna.

A la penúltima també, perquè em van portar a uns garitos... que ufff!!! la mitjana d'edat era la d'un dinosauri. Ecs!

Però després de donar-nos un homenatge amb un bon soparet, vàrem rememorar les nostres sortidetes unes tres maries que de tant en tant ens trobàvem el divendres per la nit.

I vàrem tornar al penta. Que l'han tornat a obrir. (síiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!)

Sí, l'altre dia, tornant a casa amb la meva flamant família vàrem veure que tardet, a l'hora de sopar, havia gent que hi treballava dins. "OSTI! tornen a obrir el Pentaaa?!?!?" -ens vàrem dir/preguntar- 

(bieeeeeeeeeeeeeen)

Una ja no surt tant (o res), però s'alegra de les iniciatives xules que van sorgint.

Casualitats de la vida, en obrir el Facebook, no sé si la mateixa nit o al dia següent... veig que un amic meu ha posat "Me gusta" a la pàgina del Penta i veig que anaven a obrir coincidint amb la Festa Major de Lleida.

Així que aquell divendres que ens tocava sortir a les tres maries, quan vaig proposar on aniríem a fer el beure després de sopar, indubtablement, va haver quòrum.

No havia gaire gent, però.

La sensació inicial va ser que era molt més gran del que recordàvem. És clar, realment és un espai reduit, però quan hi anàvem estava a petar, però quan dic a petar és a petar! I el divendres passat, doncs no.

I la veritat és que es mereix que torni a estar a petar. Tanta gent que ha passat per allà... El Penta és tot un símbol de la "movida" a Lleida. I des de llavors, n'hem anat uns quants. Ha canviat de mans molt cops. Jo hi devia començar a anar per entre el 93-94-95-96-97-98-99-2000 i jo què sé! Però existeix des de molt abans i sempre al Carrer Alfred Perenya.

I aquest va per la nova reobertura del Penta. Reformat. Emblemàtic.

Volent recuperar tot el seu esplendor (el que jo ja recordo del segle passat, inclús)

Que volia sentir-me jove? Deia?

foto treta d'aquí: http://www.lleida.com/noticia_canal/el-mitic-pentagrama-tanca-portes-amb-musica-i-teatre
on es donava notícia al darrer tancament del Penta, però que ara ha tornat a obrir les seves portes

I per què sí, per la gent valenta, aventurera, per la gent de Lleida i perquè la música va ser genial. Què he de dir jo? Vaig tenir la sensació durant una bona estona que el DJ m'havia agafat d'amagatotis el meu I-pod, el que agafo quan vaig a córrer, que havia deixat a la tauleta de nit i que no actualitzo des de fa sis anys... sí aquell.

El que té música com aquesta:

 

Sorpresivament, aquesta no la vàrem sentir (tot i que l'esperàvem):

I aquesta tampoc!!!

O és que ja estava molt despistada... però diria que no.

Si realment no va sonar, va ser un fallo. Perquè el Penta sempre recordo que tancava (a les 3) amb aquesta cançó.

I per trobar un altre fallo... No tenien cervesa San Miquel (Oh my god!!!!), però bé, al cap i a la fi, la reobertura del Penta, en sí, ja és una bona notícia.

Estèticament renovat. Així que pugui dir per a comparar amb el que recordi de l'antic... Per començar han pintat per fora i ja no queden restes de la diana mod (fallo, també, ehem), per dins l'han pintat de negre. La paret és pintada, crec recordar que abans (quan hi anava jo...) havia paper així com uns dibuixets una mica psicodèlics. Ens varen dir que els lavabos estaven renovats, però no vam arribar a entrar. No puc dir res.

El terra és el mateix: de rajoles blanques i negres. També crec recordar que a la paret havia alguna cosa on deixar gots, penjar jaquetes, això ja no hi és.

També han renovat la imatge, el xut, que ara és aquest:

foto treta del perfil de facebook del Pentagrama 2015

Abans:

foto treta del facebook de Pentagrama 2015

Per cert, que el "duenyo" portava una samarreta amb el nou logo i jo li vaig demanar una. Em va dir que era l'única que tenia. Espero que facin "merxandantge" ;)

Per a més info... he trobat això:

https://www.facebook.com/Pentagrama2015/info

AQUÍ HO DEIXO DIT

SI ÉS QUE ES FAN GRANS

I els dracs viuen per sempre, com diu la cançó.

L'altre dia vaig somiar que al nen se li queia una dent. Ell està obsessionat amb el tema. Però, en part, és normal. A molts companys seus ja se li ha caigut alguna que altra. Estan a l'edat.

Si és que es fan grans. Aquell tòpic que pares i mares hem sentit fins a la sacietat i, sí, és cert, no?

I l'observo, al nen, i a la nena... i els veig tan alts...!

I l'escolto, al nen, i a la nena... i com parlen i de què parlen. Com compten i fins a quant compten.

I dormen, el nen i la nena... Ja dormen!!! (vale, sí, algun dia trobaré a faltar les incursions nocturnes al nostre llit).

I fa coses, el nen, i la nena

I l'observo, al nen, i a la nena... i em cau la baba i m'inquieto.

I l'observo, al nen, i a la nena... i han fet una estirada i veig que creixen massa ràpid. Em plena d'orgull però m'inquieta.

Si és que es fan grans.

Si fins i tot l'altre dia el nen em va preguntar que quan deixaria de beure's la llet sense palleta... "Quan tu vulguis", li vaig contestar. "Vols prendre't la llet com jo?"

I la nena...?

una petita harpia... les nenes són diferents... Quins problemes que tenen!!!

Si és que es fan grans. (O la roba encongeix a l'armari)

Poc a poc me'n vaig adonant i sempre amb la por de no gaudir tot, tot, tot el que podria gaudir amb ells. Aquestes xorrades de mare que hi ha gent que no acaba d'entendre, però.

Doncs això, que poc a poc me'n vaig adonant, però un dia ja serà una cosa òbvia i em trobaré a casa dos personetes que sí que s'hauran fet grans.

L'una amb parella, l'altre fotent-se una birra... jo què sé.... Però una vertadera metamorfosi.

I jo, mentrestant... cansada, esgotada... Pensant que no sé jugar prou amb ells i que si en sé, molts cops estic... això, cansada.

Si és que es fan grans, però, sí! encara queda molt per endavant.

AQUÍ HO DEIXO DIT

FELICITATS

Per res en especial

O per tot. Per tot lo bo que tenen els meus peques. Encara que siguin uns nens especialment desobedients i hagi a qui li facin ràbia els nens desobedients.
Perquè, a veure... no és part d'una personalitat ben marcada que siguin desobedients? (estic intentant convèncer-me a mi mateixa, d'acord).

L'altre dia se'm va ocórrer felicitar-los. No per res en especial. Bé, sí! Per les coses bones que tenen, (que en tenen) i en definitiva i més concretament pel següent. Va... aquí va el rotllo.

A la nena, durant dues o tres nits seguides se li va escapar el pipí per la nit. La veritat és que ens hem anat acomodant i no l'hem obligada a fer pipí abans d'anar a dormir i mira! ha passat.

Aquella nit, l'anterior a la de la felicitació, sí que la vaig portar a fer pipí, però no li va sortir ni gota. Així que no vaig insistir-hi més i la vaig portar a dormir.

Al matí següent, "Oh! Sorpresa!", estava tan fresca com una rosa. Bé, amb una son... de boja, com sempre, però seca.

Ella i el llit, els llençols.

ueeeeeeeeeeeeeee

En treure el cap per la porta de la seva habitació, mentre son pare l'anava vestint, no vaig poder més que felicitar-la. FELICITATS, li vaig dir. La seva careta de son  va canviar completament, era una careta de son, però més alegre. I em mirava amb un somriure.
No estava fastiguejada per no poder dormir més... Que si ella està fastiguejada de bon matí, la mare encara més, per cert. És que al llit s'està tan bé...

Jo em vaig sentir satisfeta, notòriament satisfeta, molt satisfeta, per començar el matí d'aquella manera tan agradable i no amb els crits de "va, va" a la que estem tan acostumats ("Vinga nena! Amunt! Va aixeca't que farem tard al cole. Aixeca't!! AAIXECAAA'T!!!) i que acaben en una vertadera batalla campal i amb ganes de tirar totes les obligacions per la finestra, darrera de tots els rellotges de la casa. I és que la mandra de la nena dura i dura...

Els primers minuts del dia són tot: corre, corre... A les 6,30 h quan surto a fer running. I ràpid cap a dalt, a la dutxa i corre, corre, a aixecar els nens, fer-los esmorzar, vestir-los. i bla bla bla. (bla bla bla però corrent...)

Si és que és igual, passi el que passi, l'hora se'ns tira a sobre i amb l'hora, els nervis.

No ho sé fer d'una altra manera i mira que sóc fan de la criança "amb apego" que es diu... Si més no, quan llegeixo sobre el tema, m'agrada i m'agradaria ser una mare així. Però al final no em surt i el que surt és un crit. I de vegades un crit de boja.
I total, si tampoc fan cas encara que cridi. Aquella virtut que els fa tan especials... la de la desobediència...
Per això, està clar que no fan cas si intento fer les coses correctament: deixo la roba preparada el dia d'abans, l'esmorzar que s'han d'emportar al "cole", fins i tot moltes vegades la llet que ens prenem està preparada o gairebé... (total, que tampoc ens posem a esmorzar ous amb bacon, no cal tanta planificació), però tot el que pugui deixar preparat ho deixo preparat. No obstant, a l'hora de sortir per la porta, sempre passa alguna cosa. I sí, és súper important que els nens portin a la mà una joguina quan surtin de casa. (Ja sé que no poden portar joguines a l'escola, però qui els hi explica a ells, qui?)
Doncs, com jo sé que és important per ells, els hi dic que es preparin la joguina la nit abans. Doncs bé, la nit abans sempre hi ha coses més importants que fer...

Penso que els crits em deuen servir per a desfogar-me, però crec que tampoc són útils, perquè després em sento fatal... I no vull ni imaginar-me com em veuen els demés.
Però en aquell moment no sé fer-ho d'una altra manera. Potser caldria deixar preparat també per a fer-ho pel matí uns minutets de mimitos i així potseeeeeeeeeer tot aniria més rodat.

De totes maneres i tornant a aquell "Felicitats", tenia una altra traducció i era "PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU. PENSAVA QUE T'AIXECARIES PIXADA I QUE NI TE'N HAURIES ADONAT DURANT LA NIT, QUE NI M'HAURIES CRIDAT PER LA NIT PER A DIR-M'HO... PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU I HAS AGUANTAT TOTA LA NIT SENSE PIXAR-TE, COM UNA CAMPIONA".

Però sóc dona de poques paraules i només li vaig dir Felicitats (Felicitats, vaig explicar-li, perquè no s'havia pixat -I ja està-).

I la casualitat i el dia Molt Bon Dia que estava començant, va fer que també felicités al meu fill gran.

Aquell matí, s'havia vestit sol, s'havia begut tota la llet, s'havia rentat la cara solet, les dents, s'havia posat la jaqueta, la motxilla, i com encara sobrava temps mentre jo acabava d'axuxar a la petita, va netejar-se les sabates i em va ajudar a recollir alguns coberts del rentavaixelles.

Homeeeeeee! Es mereixia una felicitació i tant que sí.

i un altre cop, la cara de satisfacció del nen. I la meva, perquè al cap i a la fi, aquella felicitació no és una manera de motivar-lo a què vegi lo bo del seu comportament? És que, clar, igual que quan es "porta malament", li dic, també l'he d'elogiar si m'ha agradat el que ha fet. En certa manera, encoratjar-lo a seguir així.

I, d'acord, a la que haguem comptat tres, me'n oblidaré de tot això perquè ell farà la seva feina, la de nen.

És a dir, escalar per aquell mur, saltar quatre esglaons i donar voltes sobre sí mateix com si no hi hagués un demà. I sa germana, és clar, farà el mateix i jo, víctima de la gana que tinc a aquelles hores de la tarda. Bé, víctima de la falta de paciència, perquè estaré pensant que he de cosir cinc botons, preparar el dinar, el sopar i la roba................. Bé, víctima de ser com sóc.............. voldré fotre un parell de crits........ Aiiiiii la crianza con apego.

I aquell matí, obro el facebook i trobo tot de pàgines compartides que m'inspiren:

sobre la crianza con apego.

Com si llegint-ho, jo canviés.

Detente Mamá, no hay necesidad de apurarse.
Detente Mamá, por qué tanto alboroto?
Detente Mamá, prepárate una taza de té.
Detente Mamá, ven a pasar un poco de tiempo conmigo.
Detente Mamá, vamos a ponernos nuestras botas y salgamos a pasear, levantemos un montón de hojas, sonriamos, riamos y hablemos.
Detente Mamá, siempre te ves tan cansada, vamos a echarnos y acurrucarnos en la cama y quédate allí conmigo.
Detente Mamá, esos platos sucios pueden esperar.
Detente Mamá, divirtámonos un poco y preparemos una torta!
Detente Mamá, yo sé que tienes mucho trabajo...
Pero a veces mami es tan lindo cuando tú simplemente te detienes.
Siéntate con nosotros un momento, y escucha sobre nuestro día.
Pasemos un momento preciado.
Porque nuestra niñez mami, no se detiene.

-R. Knight

Però, llegir, m'obre nous horitzons i crec que potser en algun moment de no tenir motius per a felicitar als nens, podria ser capaç de pensar-m'ho dues vegades (o tres o quatre o què dic...? 10 vegades) i actuar d'una forma exquisida.

Ja m'agradaria a mi. Però la vida és així i no la he inventado yo. I és curiós, però mentre no estic amb ells, somio en estones agradables amb ells: parlant, que m'expliquessin com ha anat el dia... jo sé escoltar molt.

Somio en estar tota l'estona abraçats. Ja se sap allò de 'sofà i manta'... però ben abraçadets en família, llegint contes. També estaria guai posar la música molt alta i ballar la música que a mi m'agrada :P

Enlloc d'això, les tardes, després de deixar que es desfoguin corrent i jugant pel pati o pel parc amb els amics, les passem ja tancats a casa... la vida idealitzada acaba en crits. Sempre acabo renyant-los per alguna cosa i ells dos acaben de la grenya i alguna acaba plorant... amb la tele de fons i és que ja no sé què fer per a què passin d'ella grrrrrrrrrrrrrrr

Algun dia ho aconseguim, per això, ja deixem la tele per a última hora del dia. Però costa uiiiiiiii si costa!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Rescatant joguines de quan eren petits.

AQUÍ HO DEIXO DIT

LA CANÇÓ DEL "AIGUA NAUI"

Sí... aquella que fa... "aigua naui iu a merri crisma"

I com és Nadal i al "cole", al Festival, les alumnes de dansa i gimnàstica rítmica van deixar bocabadada a la nena amb el seu moviment tant marxós en sonar, entre d'altres, aquesta cançó, i ara demana que jo li canti (Oh! si us plau, no...)... aprofito i felicito el Nadal i l'Any Nou a tots els companys i amics amb l'ajuda dels Boney M.

I com s'acostuma a fer en aquestes dates, es fa una petita revisió del passat i arriba un temps d'esperança tot pensant en el proper any. Que alguns pensaran: que sigui millor que l'anterior, altres, que com a mínim sigui igual i uns altres estaran desitjant que el 2014 acabi i que no torni mai més.

Una recorda desitjos no complerts. Dies d'enfonsament. Dies d'alegria. Somriures. Enrabiades. Agraïment pels bons moments. Queixes.

I al cap a la fi, aquesta pensa, que tot hauria d'arribar així que una mica de Keep Calm no estaria malament... de tant en tant... ;) i, sobretot, no tirar la tovallola.

2014, no has acabat de fer net...

Espero que el 2015 sigui una mica més perfecte, s'endugui tot el que s'ha d'endur i ens porti tot el que ens ha de portar.

I que no quedi cap desig sense complir.

MOLT BONES FESTES.

AQUÍ HO DEIXO DIT.

TERRATRÈMOL

Era una nit freda, tranquil·la.

L'Hilda intentava dormir, estava morta del cansament, però el fred no la deixava. Estava tota encongida i amb el pes de les mantes al damunt. Tot i així, l'Hilda no podia dormir.

Sembla que la Murana estava fent de les seves.

La vida havia anat passant pausadament i la bruixa, s'avorria. Darrers esdeveniments de la seva penosa vida la pertorbaven i buscava altre cop desfogar-se amb l'Hilda.

Li encantava, com a bona bruixa que era, moure el dit índex de la seva arrugada mà i fer fluir la seva malèfica màgia a través d'ell. Dirigia el moviment del seu llarg dit observant a través dels seus petits ulls, per damunt de les seves ulleres, recolzades sobre la punta del puntiagut nas.
Sobretot tot això li provocava grans riallades si la víctima era la seva odiada Hilda.

I l'Hilda, acurrucada al seu llit, sentia la fredor que la màgia negra de la bruixa li provocava.

Pensava que s'estava posant malalta. Pensava que estava agafant febre.

De sobte, va sentir una tremolor, però no era la provocada pel fred. Una sacsejada. D'un costat a l'altre.
Sentia trons. Sentia els porticons de la finestra. 

Un gran soroll.

Sentia que tot sota seu, llit inclòs, trontollava i no podia cridar. No li sortia la veu. I aquell gran soroll que l'envoltava era esgarrifós.
Tenia por. Li feia mal la panxa. Es sentia fràgil i estava perdent el coneixement.

La llum del sol entrava tímidament per la finestra. Els porticons havien quedat mig oberts i la llum il·luminava la cara de l'Hilda.
En despertar-se, va notar una sensació inexplicablement, de tranquil·litat.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

I una manera com qualsevol altra de començar una conversa (el nen)

- Mamà, quan viatgem a l'espasio...

I, clar, ja no recordo la resta de conversa perquè em pixava de riure
:)
Potser volia preguntar per si havia de portar cinturó de seguretat, si li agafaria son al coet, si les butaques serien còmodes, quin idioma parlarien...


AQUÍ HO DEIXO DIT