Dimecres.
17,00 h.
Arriba triomfant el director de l'empresa i després de saludar al personal es dirigeix al despatx de la Paula.
Allà està ella, atrafegada, papers amunt i papers avall, ratolí amunt i ratolí avall, mirada dirigida a la pantalla i mirada dirigida als papers, fent feina.
El Sr. Lluís, amb edat de jubilar-se, però amant del treball i poc amant de l'oci i el plaer, excepte de si es tractava d'anar a jugar al golf... el Sr. Lluís, un home pràctic, amb una gran experiència en el sector i amb fama entre els que el coneixen, un mestre, es podria dir, va donar-li una altra feineta a la pobra Paula, que esbufegava, però per dins. No podia demostrar feblesa i sobretot en cap moment volia negar-se. Assumiria més feina. El que fes falta.
Perquè la Paula era una noia de 35 anys, amb empenta, amb ambicions, treballadora i forta. Una bona professional, molt bona dins l'àmbit de l'empresa i negociació. A la par que simpàtica, atractiva i rossa, molt rossa.
Ella no es negava a res, però ningú acostumava a negar-li res tampoc. Bé, ella no estava acostumada a rebre un no com a resposta o que algú li fes un lleig. Es podria dir que la vida li mostrava la seva cara més amable. I ella es mostrava amable també amb els demés, tot i que, qui la coneixen, també temien el geni d'aquella noia, dona, altiva, però baixeta, poc més de 1,60 m...
El Sr. Lluís portava una maleta plena de papers per a què ella s'ho mirés. La cara de la Paula era un poema, més que res, perquè no sabia on posar tot allò. No hi cabia ni una agulla a la taula, plena a més no poder...
El Sr. Lluís se'n va adonar i li va proposar que s'ho miressin junts, però a la sala de juntes. Allà estarien més amples i ell li explicaria de què anava tot això.
Entrava un client nou al despatx i necessitava que la Paula, com a dona de la seva confiança que era, es mirés tots aquells antecedents. Però el client nou tenia tel·la. Es tractava d'un home poderós i el tema, a més de feixuc, requeria certa confidencialitat. La Paula, considerava el Sr. Lluís, era la persona ideal, tenia talent per a fer aquesta feina. Ell fugia de la feina bruta. Sort d'ella, sovint pensava.
La Paula de seguida va entendre de què anava tot aquest tema, quines gestions i estudis podia fer. Va arramblar amb tot aquell paperam i s'ho va endur cap al seu despatx. Tot passant la porta, ja al seu territori, va fer un gran sospir, però intentant que ningú se'n adonés. No sabia on deixar tot allò. Ho va deixar a un espai que quedava lliure a la prestatgeria. No quedava molt a la vista. Es va apuntar a l'agenda una nova programació de feina. Això semblava primordial. Mentre escrivia, creuava els dits per a que no s'enfonsés la balda de la prestatgeria. El ridícul seria horrible. No suportava tanta desorganització, semblava, amb tant paperam que la situació no estava controlada. No suportava no controlar les coses.
Van anar passant els dies i la Paula hi va posar moltes ganes i va acabar molt digna l'informe que li havia demanat el seu cap.
Dimarts
15,00 h
Restaurant
La Paula estava dinant amb el seu cap per acabar d'ultimar els temes de la reunió amb el nou client. Establien una mica de guió. Tot i que més que res, la Paula el que feia era intentar resumir la feina, l'estudi que havia fet els darrers quatre dies, d'una forma molt intensa. Intentava resumir les conclusions en el que podia durar aquell dinar.
A les 17,00 h arriben els clients al bufet.
El Sr. Lluís atenia les darreres trucades abans d'entrar a la reunió.
La Paula ja notava els nervis fent de les seves a la panxa.
Ella va acabar de classificar els papers, tot amb carpetetes de colors. Tenia el seu informe imprimit. Dues copies. Una per ella i una altra pel seu cap.
Va respirar fons quan va sentir que el seu cap donava per acabada la conversa telefònica.
Va fer un glop d'aigua.
El Sr. Lluís va entrar al seu despatx:
- Em dones tot això? -referint-se als informes.
- Sí aquí ho tinc tot preparat.
La Paula va acabar d'explicar-li com ho havia ordenat.
- Miri, aquí m'havia fet una mica de guió.
- Ahá
El Sr. Lluis es va emportar el guió i l'informe. Tota la resta de papers els hi va deixar a la Paula, qui no entraria a la reunió. Va veure, allà plantada, darrera la seva taula i la muntanya de papers, com el Sr. Lluís marxava després de posar-se aquelles ulleretes que li quedaven a la punta del nas i es llegia tot caminant el guió, una repassada ràpida allunyant-se el paper de la cara. No hi veia prou bé. Però era molt intel·ligent i amb el que li havia explicat la Paula en tenia prou per a lidiar amb els nous clients.
La Paula es va quedar decepcionada pel fet de què el Sr. Lluís no la convidés a entrar a la reunió. Al cap i a la fi, ella era qui havia fet tot l'estudi i sabia perfectament de què anava el tema. En aquell precís instant sentia que no se li estava reconeixent la feina i se li estava restant credibilitat. Qualsevol intent de sentir-se important en aquell moment quedava ben lluny.
Però també estava acostumada. No era el primer cop que passava una cosa així.
Va intentar mirar-s'ho pel costat bo: podria aprofitar millor la tarda i avançar amb aquells altres expedients que havia deixat endarrerits per haver-se dedicat a aquell nou client. "Coi! Deu ser súper important", va pensar. Una mica de ràbia si tenia. Sempre havia de quedar-se en un àmbit més silenciós i no gaudir dels èxits.
Els que la coneixien bé, sí que confiaven en ella i ella ja estava satisfeta, però allà, a la Sala de juntes, ella sabia que s'estava coent quelcom interessant i que podia comportar grans beneficis. I, "coi!", es repetia. Ella volia participar de la festa.
Minuts més tard sentia la porta de la Sala de juntes. Sortia el Sr. Lluís de la sala de juntes. La venia a buscar perquè s'hauria trobat amb algun punt que no dominava prou bé.
- Paula, pots venir un moment? Et presentaré als Srs. Peris.
La Paula, immediatament es va aixecar de la cadira i va seguir al seu cap a aquella Sala de juntes degudament climatitzada. La Paula vestia elegant normalment, però aquell dia encara més. Al matí es preparà la roba ja que, intuïa, seria un dia important.
Si abans s'havia sentit com una merdeta, ara es creia més ben considerada. S'ho havia de creure per a projectar seguretat. Anava a conèixer al Sr. Peris, amb qui havia estat entretinguda els darrers dies. Coneixia els seus negocis i ara el coneixeria en persona.
El Sr. Peris anava molt repentinat i duia un petit bigotet. Mirava a la Paula amb recel. Ella intentava entendre-ho ja que el que s'estaven tractant allà en aquells moments, ella ben bé ho sabia, eren temes molt importants per a ell. Estava dipositant la seva confiança i gairebé el seu futur en ells, però ella desconeixia fins a quin punt el Sr. Lluís i el Sr. Peris es coneixien. Anava acompanyat de la seva esposa, una senyora que es veia afable, vestida d'una manera molt conservadora. D'ella, el que li va cridar l'atenció, a part del seu pentinat ben marcat i el collar de perles, va ser una piga damunt el llavi. No podia evitar deixar de mirar-la, hipnotitzada, preguntant-se si estava creixent per moments i preguntant-se si era real. Estava molt ben col·locada.
- Srs. Peris, els hi presento a la Paula Martínez, companya del despatx i que és qui ha fet l'estudi pormenoritzat que li estem presentant.
La Sra. Peris va respondre a la presentació amb un somriure que semblava ben cordial. No es va moure gairebé de la seva cadira. La Paula, no obstant, sí que li va oferir la mà per a saludar-la després de la presentació. Ella, la Sra. Peris, li va atansar la mà, però sense ganes. Es notava. La Paula semblava que xocava la mà amb un peix bullit.
El Sr. Peris, però, no va dubtar en estendre-li la mà d'una manera més ferma, però es notava nerviós, cosa que va de seguida va notar la Paula. Va quedar desconcertada.
Tant nerviós devia estar que no va saber comportar-se com requeria la situació.
- Una dona? una dona s'està encarregant d'aquest assumpte?
La Paula, aquella dona que es sentia la millor del món, en aquells moments no es podia creure el que estava sentint i es sentia incòmoda i tenia por que la seva sensibilitat, sovint amagada, li jugués una mala passada. Tenia ganes de cridar-lo, però sabia que no eren formes. Si ell no sabia comportar-se, ella sí, sabia posar bona cara en els moment més crítics, encara que després volgués despotricar i desfogar-se amb el primer que es creués amb ella. En aquells moments, s'hagués teletransportat a la barra d'aquell bareto que tant li agradava amb un gin-tònic a la mà i un dels seus amics assegut al seu costat, xerrant i xerrant... Seguia amb els ulls oberts com a plats quan es va adonar que no estava al garito, que estava a la Sala de Juntes.
Ella, la Paula Martínez, no podia permetre's el luxe de perdre el control.
El Sr.Lluís no va dubtar ni un segon en posar-se al costat de la seva treballadora i va replicar ràpidament.
- Sr. Peris, disculpi'm, però la Srta. Martínez és una dona molt competent, una excel·lent, fantàstica professional en qui m'he recolzat des de què forma part del nostre equip. Fa més de 10 anys que treballa amb nosaltres i li tinc posada tota la meva confiança. Si no cregués en la seva vàlua, cregui'm, que ella no hagués participat d'aquest tema. Pot estar segur que la Paula, la Srta. Martínez, podrà resoldre aquestes qüestions com ningú i amb absoluta confidencialitat. No sé què és el que li preocupa exactament. Però si vostè ara mateix no ho veu clar i no està d'acord amb la nostra forma de treballar, és lliure de trencar la nostra relació contractual.
En aquell moment, tot i els pensaments més abruptes que va tenir quan el seu cap va entrar a la reunió, es va sentir una dona respectada.
El Sr. Peris es va disculpar i semblava que estava avergonyit. Va voler seguir amb la reunió. Intentant fent veure que res havia passat.
La Paula, que encara estava una mica en estat de xoc i plantada al costat del seu cap, va asseure's a la dreta del Sr. Lluís a fi de poder participar en el que fos possible de la reunió. A part dels seus coneixements, una de les seves aptituds era la de saber escoltar i ser atenta. Això, unit amb la seva capacitat de retenció, era el que la duia a l'èxit.
AQUÍ HO DEIXO DIT
