QUÈ HEM FET AQUEST ESTIU?

Doncs sobretot, sobretot, sobretot, amortitzar la piscina comunitària.
Que ja que la tenim...

Amb això ja tinc als dos nens nedant com a peixos. Sense "manguitos". (Molt bé!!!)

Suposo que sí que es nota el que fan durant el curs a la piscina

Ara, els "manguitos" sí que han fet falta UN DIA a la platja. ens va arrossegar una onada gegant i tot i que vàrem riure molt, jo vaig sentir una força taaaan graaan que no l'havia sentida mai. (Sóc de secà, sí...)

I també...

Blandiblú rosa:

La culpa d'això, la tenen els phoskitos, però uns que no són marca phoskitos.

No és que sigui una activitat pròpia de l'estiu, però els nens un parell de vegades es van menjar uns phoskitos (però dels que no són phoskitos) i regalaven una conya dels Slugterra que anava dins un cilindre ple d'una mena de blandiblú.

(Si és que no es pot anar a comprar amb ells... en fin!)

Vaig recordar  la meva infància (sí, pels Phoskitos, també) i vaig recordar que fa temps vaig veure que se'n podia fer a casa (sí, de Phoskitos també, però estic parlant del Blandiblú).

Jo no tenia borax i ho vaig provar amb detergent en pols i va funcionar. (o si més no, no va quedar malament).

Més o menys la recepta és aquesta:

Una tassa d'aigua calenta

Una tassa de pegament blanc

Una mica de colorant

Una culleradeta de detergent en pols (del més barat...)

Primer de tot vàrem barrejar el pegament amb la meitat d'aigua i vàrem afegir el colorant.

Fèiem servir un escuradents per a anar remenant.

Després vàrem dissoldre el detergent amb l'aigua i ho vàrem abocar a la mescla anterior. Poc a poc anava agafant la consistència esperada del moc.

Una mica de deures...



ESPORTS

I jo també m'he estrenat amb això de les curses populars. Que jo també faig coses... Motivació a tope! I amb el nen també hem corregut una mini cursa.

I la nena, ha aprés ha anat en bici sense rodetes!!!

ASTRONOMIA

Amb tanta activitat... hem intentat veure la pluja de Sant Llorens però ha estat impossible. a part el temps no acompanyava...
Els nens a les Estades han conegut coses sobre els planetes.

VIATGES



Hem passat moltes hores en cotxe.
Hem iniciat als nens en allò de la música Mod...

Hem passat moltes hores junts i també ens hem enfadat. Moltes hores per a què s'acabi la paciència. Una no suporta la "hiperactivitat" dels altres, però en fi...........

Hem visitat la ciutat de la llum i, com no, el parc que hi ha molt a prop.

Hem passat calor i també fred.

Hem cantat les cançons de la Frozen.

Hem gaudit de la platja i la muntanya.

MASS MEDIAS

Hem redescobert al Willy wonka i els Umpa Lumpa. ;)
I les espases de Jedi, tot i que els nens, no sàpiguin massa com va la cosa. (Què? Que la quarta pel·lícula és la primera? QUÈ? QQQUUUÈEEEEEEEE??!?!?)

Hem anat al cinema...

Hem seguit mirant la tele. Això és difícil de treure...

GASTRONOMIA

Hem menjat bocatas de bimbo amb nocilla. i GELATS!!
I Xuxes!!!
I hem fet gaspatxo
Gaspatxo

L'estiu és temps de fruits dels horts i ens varen regalar uns cogombres. A mi no m'agraden els cogombres... però al meu home, sí i el gaspatxo, a ell... molt.


Una tarda de gossos que no vàrem baixar a la piscina, vàrem fer gaspatxo. I els nens em van ajudar activament. Tot i que ells no són massa amics d'aquelles hortalisses, el fet de preparar un plat sorpresa pel seu pare, els va agradar.
amb ganivets de plàstic van anar tallant les verduretes i abocant-los al got del túrmix.

Per torns van anar donant-li al botó i veient com tot allò canviava de forma i color.
I quan el pare va arribar... Tatxxaaaaaaaan!!! Triomfants li van obrir la nevera i li van mostrar el que havien fet ;)


Per cert, parlant d'això de la cuina. Els nens s'han aficionat a veure les reposicions de Masterchef a la tele (i tot i que ja he dit molts cops que no m'agrada que vegin tanta tele, el Masterchef és de lo menys dolent que poden veure...). Doncs lligat a això, vaig veure per internet uns ganivets aptes per a ser fets servir per nens. N'he d'aconseguir uns per a, de pas, així aconseguir uns pinxes de cuina. Ells utilitzen els ganivets de plàstics o els rodons que no punxen, però de vegades, és difícil treballar-hi.


Què més, què més...?

Han caigut dents...

També li he fet un mini-intensiu al nen per a què aprengui a cordar-se els cordons. Resulta que els keds que li agradaven, amb el seu número ja no els fan amb velcro. Doncs, apa! ja saps què toca. Se'n ha sortit bastant bé :) Ara falta pràctica.

Hem intentat que el gran guanyés autonomia en això d'anar al lavabo sol (per a tot). Tot i que un dia també va patir, ja que es va quedar tancat. (Pobre!)

La nena, en això, massa autonomia no ha guanyat i ens crida cantant "He fet caca i pipi". Fa molta gràcia, no obstant, i hem instrumentat i tot la cançoneta.

I... ara ja tornem a l'escola. Ells ja tenien ganes també.
Jo no massa, però tornar a la rutina també va bé.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Tot arriba... al nen ja se li mou la primera dent...


AQUÍ HO DEIXO DIT

HORRIBLE SERENDIPITY

Ja feia un temps que en Jess havia deixat aquest món. Inesperadament.

A mi m'havia marcat molt haver-lo conegut. Inesperadament, també.

Tot i que només l'havia conegut fugaçment arran d'haver coincidit un dia a un bar.

Un dia vàrem conversar i a partir d'aquí l'única cosa que vàrem compartir va ser, "hola" i "adéu" perquè teníem amics comuns i havíem seguit coincidint i un dia, no sé quan, ja no el vaig veure més. No va haver moments més intensos.

No érem amics. 

No el coneixia tant. 

Però, tot i així, em va marcar molt més la seva pèrdua, física.

Física i mentalment, em va marcar.

Física, perquè en veure com l'acorralaven per a atracar-lo vaig voler sortir corrents cap a ell. Mentre corria avinguda avall pensava "Quina putada, i ara què? ara què faré quan arribi on és ell?" "realment sóc capaç de frustrar l'atracament?" "No estic preparada per a això".

I em vaig aturar. No sé si conscient o inconscientment.
Em vaig quedar paralitzada, fora de joc.  Estava veient com en un núvol de confusió el Jess quedava envoltat d'aquella gent...

No sabia on posar-me, si girar cua, si entrar al supermercat gairebé buit a aquelles hores, com si no veient què passava,  jo hagués de fer que allò no succeís, o bé demanar ajuda. Me'n adonava de què estava a punt de perdre tota la meva dignitat. No sabia què fer.
"Perdó! perdó! perdó! perdó" em repetia mentalment mentre començava a plorar.


Què fràgil és el present!

Quines casualitats que té la vida! Quin pla tenia la vida per a en Jess?
Es podria haver evitat d'alguna manera? Realment han d'existir aquests casualitats?
Era el seu destí? Destí macabre...

Uns instants abans, patint per si aquell noi que treia diners del caixer es giraria tot passant jo, em reconeixeria i em diria un simple "Hola" o "Adéu", si jo al final acabaria dissimulant per vergonya... i ara... patint per la seva agressió i veient com marxava d'aquest món.

Mentalment tocada, perquè una cosa així, tan dantesca, tan feroç, no s'oblida tan fàcilment.
No puc oblidar el que vaig presenciar i des de llavors tinc la impressió de què la vida ja no és normal.

els dos atracadors van fugir quan un grup de gent més valenta que jo, sí que va seguir corrent. Però el mal ja estava fet i el desenllaç... fatal. Li havien assestat una ganivetada mortal i després, diuen, van pujar-se a un cotxe blanc que havia aparcat a un altre carrer, però molt a prop.

Els individus que l'havien estat intimidant portaven la cara mig tapada i ulleres però vaig veure que algú els hi feia fotos amb el seu mòbil. Tot podia ser d'ajuda per a trobar-los i que la policia pogués esclarir els fets.

I, sí, era ell. Era en Jess. Ara, ferit de mort.

M'ho havia semblat de lluny i me l'anava mirant mentre jo continuava caminant. Inconscientment jo anava reduint la marxa, suposo que per vergonya. Em preguntava si en creuar-nos em veuria, em saludaria. No el recordava excessivament extravertit i jo, menys. Potser jo respiraria fons, li diria "hola" o potser només em limitaria a aixecar el cap com a signe de salutació o bé només el miraria tímidament... Potser, seguiria fent la transacció al caixer i jo passaria darrera seu i ni em veuria.

I mentre jo continuava caminant anava recordant la freda nit que el vaig conèixer. Devia fer deu o dotze anys, però com si fos ahir.

De peu, recolzats a la barra d'aquell bar, vàrem començar a parlar d'una manera entusiasmada.

Aquella nit, aquella freda nit en què ens vàrem conèixer, també me l'anava mirant. Jo intentava treure'n l'aigua clara. "Aquell noi em recorda a algú i no sé a qui...". Ell, imagino, va interpretar tanta mirada d'una altra forma. I, de cop, em va venir a parlar. Durant uns segons vaig voler baixar-me del món... Em desfeia per aquella mirada efímera.

Jo, seguia parlant amb ell, amb el neguit de què la meva parella estava amb la resta de colla prenent-se unes birres i em miraven de reüll. I com sembla que un noi i una noia no poden ser amics... Fins llavors mai m'havia sentit temptada. Però jo em sentia molt còmoda parlant amb ell. Ara suposo que amb el temps havia idealitzat aquella estona...

Jo vivia una vida plena i plena de perfeccions. Potser no hi havia lloc per a ell. Ja patia només per estar parlant amb ell.

Qui sap què hagués pogut passar si jo no... Però ens vàrem limitar a parlar. Em va semblar un noi força engrescador.

La conversa em va semblar interessant i sempre més l'he recordat. I quan algú m'ha parlat de frikades com les que em va explicar ell, però des d'una vessant més que culta, l'he recordat amb un somriure.  Vàrem parlar de música, sèries de televisió. Érem joves... Moltíssim més que ara.

He recordat la seva copa a la mà mentre parlàvem i he volgut pensar que ara mateix estaria brindant...

He recordat la sensació d'aquella estona.
He recordat la pel·lícula "Serendipity" i m'he sentit com la noia de la pel·lícula.
Després he recordat lo molt que m'agrada el John Cusack. Després he recordat la pel·lícula "alta fidelitat" i després he tornat a recordar al Jess. He recordat que mai havia oblidat el seu nom.

No volia pensar en patiments, dolors, llàgrimes i plors.

Bé, estava pensant moltes coses. S'amuntegaven emocions, històries... En Jess, hauria trobat parella? Diuen que li agradava la seva feina. Què més li agradava fer? No, no el coneixia tant, però m'havia marcat.

La tristesa m'acompanyava i no podia parar de plorar perquè les llàgrimes se m'escapaven. Tancava els ulls i les llàgrimes encara queien més ràpidament.

Estava afectada i nerviosa.

Massa emocions acumulades.

Tenia l'ànima en un puny.

És que demà havia d'anar al judici a fer de testimoni.

Com devia estar la seva família? Plorant desconsoladament i sotmesos a una gran tristesa des de llavors, convulsats, buits, imagino. Segur... Si el temps havia començat a curar alguna cosa, el judici de demà estava destapant tota mena d'emocions, des de la tristesa fins la ràbia. I fins i tot l'esperança perquè la condemna fos llarga. Justícia, reclamaven.




Els hi van arrencar, massa d'hora i d'una manera incomprensible, sobtada... I ja podia passar el temps, ja, que sempre estaria a la seva memòria.
No era gran, encara. Me'l imagino començant a viure. Encarant la seva vida... El meu cap no parava de pensar amb el que havia passat.

A més d'estar nerviosa, seguia amb el cor encongit. 

Donava voltes al llit i va sonar el despertador. -Maleït despertador.- Però no podia dormir.

Vaig decidir continuar el dia amb les seves rutines. No podia dormir més, així que em vaig llevar i vestir amb la roba esportiva, vaig acabar de calçar-me els keds, vaig agafar les claus i vaig sortir a córrer. Segurament corrent seguiria pensant, però havia de continuar. Jo podia continuar.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Introducció:
La nena avui porta aquesta samarreta

www.hm.com

Diàleg:

Nena: - Saps qui és la "Batgirl"?
Jo: - Sí, tu! Guapa! (Besitos)
La nena m'aparta i em diu:
Nena: -No! és la "nòvia" de l'Spiderman

hihihih

quin cacao de bon matí!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Anar a una coneguda cadena de menjar ràpid i que els nens vulguin de postres una "Happy-pera"
XD

AQUÍ HO DEIXO DIT

I NOSALTRES VOLEM SENTIR-NOS JOVES

Sí. Més joves. Rondant la quarentena i ens volem (vull) sentir jove.

O així em vaig sentir a la darrera sortida nocturna.

A la penúltima també, perquè em van portar a uns garitos... que ufff!!! la mitjana d'edat era la d'un dinosauri. Ecs!

Però després de donar-nos un homenatge amb un bon soparet, vàrem rememorar les nostres sortidetes unes tres maries que de tant en tant ens trobàvem el divendres per la nit.

I vàrem tornar al penta. Que l'han tornat a obrir. (síiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!)

Sí, l'altre dia, tornant a casa amb la meva flamant família vàrem veure que tardet, a l'hora de sopar, havia gent que hi treballava dins. "OSTI! tornen a obrir el Pentaaa?!?!?" -ens vàrem dir/preguntar- 

(bieeeeeeeeeeeeeen)

Una ja no surt tant (o res), però s'alegra de les iniciatives xules que van sorgint.

Casualitats de la vida, en obrir el Facebook, no sé si la mateixa nit o al dia següent... veig que un amic meu ha posat "Me gusta" a la pàgina del Penta i veig que anaven a obrir coincidint amb la Festa Major de Lleida.

Així que aquell divendres que ens tocava sortir a les tres maries, quan vaig proposar on aniríem a fer el beure després de sopar, indubtablement, va haver quòrum.

No havia gaire gent, però.

La sensació inicial va ser que era molt més gran del que recordàvem. És clar, realment és un espai reduit, però quan hi anàvem estava a petar, però quan dic a petar és a petar! I el divendres passat, doncs no.

I la veritat és que es mereix que torni a estar a petar. Tanta gent que ha passat per allà... El Penta és tot un símbol de la "movida" a Lleida. I des de llavors, n'hem anat uns quants. Ha canviat de mans molt cops. Jo hi devia començar a anar per entre el 93-94-95-96-97-98-99-2000 i jo què sé! Però existeix des de molt abans i sempre al Carrer Alfred Perenya.

I aquest va per la nova reobertura del Penta. Reformat. Emblemàtic.

Volent recuperar tot el seu esplendor (el que jo ja recordo del segle passat, inclús)

Que volia sentir-me jove? Deia?

foto treta d'aquí: http://www.lleida.com/noticia_canal/el-mitic-pentagrama-tanca-portes-amb-musica-i-teatre
on es donava notícia al darrer tancament del Penta, però que ara ha tornat a obrir les seves portes

I per què sí, per la gent valenta, aventurera, per la gent de Lleida i perquè la música va ser genial. Què he de dir jo? Vaig tenir la sensació durant una bona estona que el DJ m'havia agafat d'amagatotis el meu I-pod, el que agafo quan vaig a córrer, que havia deixat a la tauleta de nit i que no actualitzo des de fa sis anys... sí aquell.

El que té música com aquesta:

 

Sorpresivament, aquesta no la vàrem sentir (tot i que l'esperàvem):

I aquesta tampoc!!!

O és que ja estava molt despistada... però diria que no.

Si realment no va sonar, va ser un fallo. Perquè el Penta sempre recordo que tancava (a les 3) amb aquesta cançó.

I per trobar un altre fallo... No tenien cervesa San Miquel (Oh my god!!!!), però bé, al cap i a la fi, la reobertura del Penta, en sí, ja és una bona notícia.

Estèticament renovat. Així que pugui dir per a comparar amb el que recordi de l'antic... Per començar han pintat per fora i ja no queden restes de la diana mod (fallo, també, ehem), per dins l'han pintat de negre. La paret és pintada, crec recordar que abans (quan hi anava jo...) havia paper així com uns dibuixets una mica psicodèlics. Ens varen dir que els lavabos estaven renovats, però no vam arribar a entrar. No puc dir res.

El terra és el mateix: de rajoles blanques i negres. També crec recordar que a la paret havia alguna cosa on deixar gots, penjar jaquetes, això ja no hi és.

També han renovat la imatge, el xut, que ara és aquest:

foto treta del perfil de facebook del Pentagrama 2015

Abans:

foto treta del facebook de Pentagrama 2015

Per cert, que el "duenyo" portava una samarreta amb el nou logo i jo li vaig demanar una. Em va dir que era l'única que tenia. Espero que facin "merxandantge" ;)

Per a més info... he trobat això:

https://www.facebook.com/Pentagrama2015/info

AQUÍ HO DEIXO DIT

SI ÉS QUE ES FAN GRANS

I els dracs viuen per sempre, com diu la cançó.

L'altre dia vaig somiar que al nen se li queia una dent. Ell està obsessionat amb el tema. Però, en part, és normal. A molts companys seus ja se li ha caigut alguna que altra. Estan a l'edat.

Si és que es fan grans. Aquell tòpic que pares i mares hem sentit fins a la sacietat i, sí, és cert, no?

I l'observo, al nen, i a la nena... i els veig tan alts...!

I l'escolto, al nen, i a la nena... i com parlen i de què parlen. Com compten i fins a quant compten.

I dormen, el nen i la nena... Ja dormen!!! (vale, sí, algun dia trobaré a faltar les incursions nocturnes al nostre llit).

I fa coses, el nen, i la nena

I l'observo, al nen, i a la nena... i em cau la baba i m'inquieto.

I l'observo, al nen, i a la nena... i han fet una estirada i veig que creixen massa ràpid. Em plena d'orgull però m'inquieta.

Si és que es fan grans.

Si fins i tot l'altre dia el nen em va preguntar que quan deixaria de beure's la llet sense palleta... "Quan tu vulguis", li vaig contestar. "Vols prendre't la llet com jo?"

I la nena...?

una petita harpia... les nenes són diferents... Quins problemes que tenen!!!

Si és que es fan grans. (O la roba encongeix a l'armari)

Poc a poc me'n vaig adonant i sempre amb la por de no gaudir tot, tot, tot el que podria gaudir amb ells. Aquestes xorrades de mare que hi ha gent que no acaba d'entendre, però.

Doncs això, que poc a poc me'n vaig adonant, però un dia ja serà una cosa òbvia i em trobaré a casa dos personetes que sí que s'hauran fet grans.

L'una amb parella, l'altre fotent-se una birra... jo què sé.... Però una vertadera metamorfosi.

I jo, mentrestant... cansada, esgotada... Pensant que no sé jugar prou amb ells i que si en sé, molts cops estic... això, cansada.

Si és que es fan grans, però, sí! encara queda molt per endavant.

AQUÍ HO DEIXO DIT