dilluns, 23 de setembre del 2013

REALITAT I FICCIÓ




En els darrers dies hem viscut moments de realitat i ficció dignes de ser comentats.


Començaré per la ficció, ja que el seu record i lectura pot ser un moment més divertit.


-         Varem anar al cinema per primer cop amb els nens:

Tot va començar perquè darrerament havíem vist anunciada una pel·lícula de Disney que properament s’havia d’estrenar. Es tracta de la pel·lícula d’animació “Aviones”.

Tal com es veu quan l’anuncien, té el seu origen en el món de “CARS” i és que el disseny dels personatges segueix la pauta dels dibuixos del Rayo Mcqueen, Mate, Sally i etc…

El personatge principal és el Dusty (o Relámpago Veloz com en algun moment de la pel·lícula es fa dir). Es veuen moltes carretilles, molts més avions, és clar, i cotxes. Però en cap moment es veu cap personatge de “Cars”.

Després de la introducció, explico la nostra experiència:

Prèviament a anar al cinema, el més semblant que havíem fet era haver anat a veure titelles al teatre o al Caixa Fòrum o també un dia a una sessió de curtmetratges animats (que per cert, no ens van agradar gaire…)

És a dir, la sensació d’estar en un lloc fosc, la coneixíem. Però aquelles altres vegades, el guardar silenci era important, però al ser activitats directament relacionades amb la mainada no ens agobiaven. Ara, anar al cine, eren paraules majors. Així que, sobretot al gran (4 anys i mig) el varem intentar alliçonar. La veritat és que es va portar súper bé i va aguantar estoicament la sessió, tot i que ja ens va dir que una mica llarg se li va fer. Per a un nen com ell, del que a vegades penso si pot tenir algun problema d’hiperactivitat, va ser tot un èxit. Potser el moment en què va estar més nervioset va ser a la botiga de xuxes, però potser és que jo patia perquè no comencessin a agafar xuxes i més xuxes. Només volíem comprar crispetes...

Varem voler que anar al cinema fos tota una experiència, típica però una experiència per a ells al cap i a la fi. Així que no varem oblidar-nos de comprar crispetes per a tots. Però sobretot per a ells dos.

La nena (gran menjadora) ho va gaudir i en gran mesura. De fet, quan es van acabar les crispetes, ja van començar els “problemes”. Ja havia passat més de mitja pel·lícula i ells ja començava a fer comentaris en veu alta, a pujar i baixar de la seva butaca, a posar-se de peu sobre la butaca i tot això davant l’estorada mirada de son germà qui devia pensar que així no era com ens havien explicat que ens havíem de portar.

Llavors vaig recórrer a una bossa de xuxes que portava i se les van cruspir gairebé totes. Em vaig voler fer la mare responsable dient que ja n’hi havia prou quan vaig veure que només en quedaven dos… i se les van acabar. També val a dir que el pare i sobretot jo, varem contribuir a què el fet de menjar xuxes fos un acte de germanor…

El final de la pel·lícula va coincidir amb la baixa d’inventari de marranades vàries. Així que... súper bé!

En sortir del cine, el nen insinuava que un altre dia la tornaria a veure, però li vaig dir que al cine no tornaríem a veure la mateixa pel·lícula. Li vaig dir que si li havia agradat tant hauríem d’esperar un temps per a poder-la veure en DVD com fem amb les pel·lícules que veiem a casa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, pel que a fa a l’argument, li va agradar, però no té tan “ganxo” com l’antecessora “Cars”. El nen, a la seva manera, crec que també ho va veure així.
Pel que fa a l'experiència en sí, el nen no va esplaiar-se gaire explicant el que havia sentit. Però sí que la careta que va fer en entrar a la sala, quan es van apagar els llums, en veure una pantalla tan gran, en veure els tràilers ("què passa aquí?" exclamà... i és que nosaltres veníem a veure "Aviones" no no sé quina pel·lícula de cavallers, ni la del Zipi i Zape...)
Nosaltres tampoc varem insistir en què el nen parlés si no volia.
Molts cops aquesta actitud seva ens desconcerta. Intentem preparar activitats i experiències que nosaltres creiem emocionants, però ell no s'emociona tant com havíem pensat.


I la realitat, la trista realitat:

En pocs dies de diferència varem viure la mort de dues persones, una bona amiga i l’avi del meu company.

Cronològicament va esdevenir la pèrdua de la noia. La notícia ens va agafar molt de sorpresa. En sonar el telèfon, nosaltres esperàvem una conversa més catxonda amb l’interlocutor, ja que teníem quatre amics gaudint d’uns dies de vacances a Gijón. Però malauradament ens van comunicar l’accident i el tràgic desenllaç. Estàvem amb els nens i no vaig poder evitar cridar, plorar... Quan ja vaig ser conscient de què els nens estaven allà, vaig voler refer-me. En aquell moment no vaig ser capaç d’explicar-los-hi res.

Varem anar al vetllatori i anant cap allà ja els vaig explicar tranquil·lament què havia passat. Varem anar amb ells perquè el succés ens va agafar de vacances i des d’on érem, ens varem desplaçar.

Als nens, els preguntava si se’n recordaven de la nostra amiga, perquè ella vivia a Barcelona i la vèiem molt de tant en tant. Els varem explicar que havia tingut un accident i s’havia fet molt mal al  cap i els metges no l’havien pogut curar, que el seu marit ara estava molt trist perquè l’estimava molt i ja no la veuria més. Que nosaltres també estàvem molt tristos i que anàvem a un lloc on hi havia molta gent trista per tot això que els hi estàvem explicant i que haurien de respectar-ho i portar-se bé, no córrer, no cridar.

El gran, sobretot, només feia que preguntar i preguntar, que on estava ella ara... amb això insistia. Al final vaig contestar-li que “al cel”. Em va semblar cruel explicar-li més detalls. Parlar sobre això potser hauria de ser més natural, però no vaig poder. No tinc clar que ell hagi entès que la mort és una cosa irreversible. Em va semblar que no ho entenia i que pensava que la nostra amiga realment estava en un altre lloc. Sempre estarà amb nosaltres d'alguna manera, és clar, però el nen crec que de moment no ho està entenent així...


Dies abans, gaudint de la companyia i històries de “Cabeza Parda”, ell ens va explicar com miners de les muntanyes havien mort a causa dels allaus i havien quedat enterrats. El nen va quedar sorprès i durant dies preguntava sobre això. Un dia passejant pel poble varem passar a prop d’un antic cementeri i varem aprofitar per explicar-li que allà enterraven als morts. Li varem explicar que a la nostra amiga també l’enterrarien. Crec que ell encara no pot entendre res més i dir-li que allà es quedarà per sempre més i no entrar en més detalls hagués estat més correcte que dir-li que és al “cel”. Nosaltres no som creients i dir que és al “cel” no em semblava correcte. El que passa és que és un terme, un concepte, bastant estès i acceptat socialment. De fet, va ser ell el primer que va dir aquesta paraula farà uns mesos. La germana de la seva mestra havia mort i els hi havia explicat així als nens de la classe...


I seguint de vacances, als pocs dies, va morir l’avi del meu company. Tot i ser una persona gran, va ser una mort que ens va venir de sobte ja que era una persona que gaudia d’una salut de ferro, d’aquells que no havien estat mai malalts.

El nen semblava preocupat perquè sabia que la gent ploraria, que son pare potser ploraria perquè s’havia quedat sense avi... Novament van aparèixer inquietuds que varem intentar portar el millor possible.

Temps enrere, coincidint en què el nen a mesura que es fa gran va entenent què passa al seu voltant, m'havia dit que no volia que nosaltres (els seus pares) ens féssim vellets. Està clar que passava... Ell associava la idea de fer-se gran (vell) a la posterior mort. Fins i tot, alguna vegada s'havia preocupat en veure'm alguna cana.



Així doncs, per a acabar, dir que tot i intentar gaudir de les vacances, varem topar també amb la trista i crua realitat que de tant en tant colpeja a la gent.


AQUÍ HO DEIXO DIT


2 comentaris:

  1. Primer de tot dir-te que sento molt les dues morts. T'envio molta energia positiva Diferents edats, i diferents maneres i vincles, però no deixa de ser un fet traumàtic, i puc entendre com et sents. Quan va morir la meva àvia (tb de cop) fa un any i 8 mesos, tot i ser velleta, el dolor que vaig sentir va ser molt gran. Apart de la ràbia i la impotència. Vaig estar llegint, i a les cultures occidentals la mort és un fet tabú, al que no estem acostumats ni en sabem com parlar. Precissament quan va morir la meva àvia, l'Arnau em deia on era. Jo li vaig dir que era en una capseta com la Blancaneus Després em preguntava si jo era gran (perque l'explicació també va ser que la besàvia era velleta). Per ell és un tema que el té encuriosit i preocupat, i molt sovint em pregunta, perque si et mors no et pots despertar (a casa som d'aquesta creença), i què passa amb el cos. Jo li dic que el cos està molt cansat i necessita descansar per sempre. I que hi ha gent que prefereix que el cremin i gent que prefereix formar part del terra. Però sobre la incineració em diu: "Mama, es crema a la gent, com les bruixes? M'agrada més formar part de la terra" És un tema complicat. L'altra dia em preguntava també si els nens es podien morir. Em volia fondre. De cop em va entrar una tristor i unes esgarrifançes... Bé no segueixo que et volia animar, i t'hauré fet posar més trista. T'envio una abraçada enorme des de Trondheim i dir-te que me n'alegro de l'experiència del cinema fos tan bona, i sobretot especial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lidia, gràcies pels ànims i per explicar la teva experiència i punt de vista. Jo, al seu moment, no ho vaig saber explicar millor, però és un tema que als nens d'aquests edats va encuriosint...

      Elimina