Quina necessitat
té una vella de fer de tot una competició?
Això es
preguntava l’Hilda…
Era normal
veure-ho en nens de tres anys, suposava. Sovint ho veia.
Al cap i a la fi,
era divertit per a un nen, devia formar part de l’aprenentatge. Tenir
motivacions a la vida… Però veure-ho en una vellota? Quin sentit tenia? De moment,
només pensava en veure-ho com ridícul, perquè d’una altra forma, s’encenia.
L’encenia
sentir-se derrotada. Ja no es sentia encoratjada... potser era ella la que vivia
en una competició sense fi... però contra la Bruixa Murana.
Ella, que sempre
havia pensat que era tan equilibrada, potser sí que estava arribant a un punt de
desequilibri i ja s’estava manifestant. Això li feia por. Veure fantasmes on
potser no n’hi havia.
Potser era una
cosa comú entre els éssers humans aquesta competitivitat, de la que ella moltes
vegades, a la recerca de l’equilibri, havia fugit.
El problema és
que l’Hilda tenia la impressió que aquesta competitivitat innata... en el cas
de la Bruixa Murana estava envoltada de trampes, maleficis, falsedats, beuratges
emmetzinats, provocacions, baralles i metamorfosis.
A l’Hilda li feia
mal el cap. Tots aquests records rondant la seva ment la posaven malalta.
AQUÍ HO DEIXO DIT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada