PACIÈNCIA

Paciència, li va demanar.

I ella li va demanar que com es tenia paciència.

Ser escoltada, ella va desitjar.

I l’altra va canviar de tema.

També volia ser escoltada.

I entre tot això… ninguna es sentia reconfortada.

No hi havia diàleg. Cada una deia la seva. Cada una tenia un problema.

Fins que va donar per acabada la “conversa”.

Després li seguia donant voltes: paciència, paciència, paciència... i... una til·la?

Va llegir això: “La paciència comença amb llàgrimes i, al final, somriu.”

Doncs així es sentia ella... en aquell moment de tancament interior es va sentir reconfortada, però no sabia com estaria al sortir a l’exterior, a la fredor, al tornar a ser ningú.

Va decidir que millor posar-se música, intentar no pensar-hi més, fer alguna cosa de profit i si havia de pensar... pensar en el dia en què al final arribaria el somriure. El seu somriure.

AQUÍ HO DEIXO DIT