QUÈ VOLS SER DE GRAN?

Jo, de petita, devia tenir uns tres o quatre anys... pensava que per a ser "senyoreta" (mestra) s'havia de fer una carrera. Però una carrera corrent i la primera que arribava a la meta es feia senyoreta. Això era una mena d'examen final. No recordo haver pensat que s'havia d'estudiar res. Suposo que amb lo que ensenyaven al cole n'hi havia prou. Tampoc sabia, a aquella edat, quants anys durava el cole. Les nenes de BUP eren mooooooooolt grans sota el meu punt de vista.

Jo, com altres nenes, recordo que volia ser "senyoreta" de gran.

Crec que durant bona part de la meva infantesa és el que volia. Era una feina que em tocava de prop, però pel simple fet de ser una nena que va al cole cada dia i les mestres ser figures de referència. Res més que això.

Però vaig passar per diverses etapes.

Després, quan ja s'atansa el moment de deixar l'EGB vaig canviar de parer i vaig decidir que volia ser arquitecta o dissenyadora. Eren els 80 i estava de moda el disseny gràfic.

També locutora de radio, però mai he tingut molta facilitat de paraula. Però com m'agradava tant la música, tenia la radio posada tot el dia i m'agradava sentir aquelles veus i imaginar-me com eren els locutors. Escriure se'm donava millor, era com una passió. De fet, el bloc d'ara es una via d'escapament... Em premiaven les redaccions, sempre m'havia agradat llegir i treia bona nota a català i castellà, a les llengües en general.

Tenia clar que ser periodista seria una bona sortida.

Però les notes no acompanyaven i vaig tirar cap a la FP, buscant, mig obligada per no disgustar-los a casa, aquella sortida laboral més segura. La informàtica m'apassionava, però el programar amb aquells llenguatges inintel·ligibles era dur.

Després, les notes van acompanyar i vaig seguir estudiant. Em vaig decantar per les ciències empresarials. M'apassionava el poder ser "jefe"...

Després vaig descobrir que estudiar ciències empresarials no suposava exactament ser "jefe".

I allà fruïa amb l'assignatura de marketing i somiava en obrir un negoci propi: volia tenir una botiga de discos. De tant en tant anava al Satchmo de Lleida i jo volia ser una mena de successora del Satchmo o la competència. Així estava jo, als núvols. No estudiava aquells apunts perquè tenia el cap a la botiga de discos (i merchandising) i les notes ja van tornar a anar molt malament, però molt... Em vaig intentar posar les piles. La meva motivació era la botiga de discos i a més, per aquella època, també, independitzar-me... Els quadrimestres anaven passant com podien i els mp3 també. I napster...!!! HORROR!!! Sembla el conte de la lletera, però el meu somni, la meva botiga de discos se'n havia anat en orris,... abans de començar. Junt amb els estudis de periodisme, que es van quedar allà, a l'imaginari individual.

Finalment, la meva professió és la d'assessora tributària. Una feina que fa que pensi que mai tocaré sostre. El dret tributari és una matèria tan canviant que, crec, mai arribaré a dominar-la i m'ho passo bé, contenta, quan els clients em plantegen alguna situació i m'endinso dins les bases de dades, articles i consultes vàries buscant una resposta.

Això i el ser mare i compartir la vida amb una persona molt especial, fan que tot arribant als 40 anys, pensi que sí, que m'he fet gran, però que és guay.

Però de gran, segurament hauré canviat una miqueta més. Tindré més arrugues per tot arreu, potser m'hauré engreixat (espero que no), tindré canes, però arribarà un moment en què serà inevitable tenyir-se i no es notaran...

D'aquí a uns anyets, ens plantejarem més seriosament què seran els nens de grans. Però la vida dóna tantes voltes...! Què qui sap lo que seran? El nen, ja fa temps que diu que serà futbolista i corredor de Moto gp i fórmula 1.

La nena, de moment, no es preocupa gaire del seu futur. Però sí que té molt clar què no li dirà als seus fills i que els hi deixarà fer (és a dir, no repetirà els meus sermons i els hi deixarà fer tot el que no els hi deixo fer a ells ... ja!). De moment, juga, i és un plaer veure-la jugar i participar en els seus jocs.

De gran, vull ser com ara.

Feliç.

I qui sap?

... encara falta per a fer-me més gran i potser sí que acabo sent periodista... 

AQUÍ HO DEIXO DIT

I NOSALTRES VOLEM SENTIR-NOS JOVES

Sí. Més joves. Rondant la quarentena i ens volem (vull) sentir jove.

O així em vaig sentir a la darrera sortida nocturna.

A la penúltima també, perquè em van portar a uns garitos... que ufff!!! la mitjana d'edat era la d'un dinosauri. Ecs!

Però després de donar-nos un homenatge amb un bon soparet, vàrem rememorar les nostres sortidetes unes tres maries que de tant en tant ens trobàvem el divendres per la nit.

I vàrem tornar al penta. Que l'han tornat a obrir. (síiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!)

Sí, l'altre dia, tornant a casa amb la meva flamant família vàrem veure que tardet, a l'hora de sopar, havia gent que hi treballava dins. "OSTI! tornen a obrir el Pentaaa?!?!?" -ens vàrem dir/preguntar- 

(bieeeeeeeeeeeeeen)

Una ja no surt tant (o res), però s'alegra de les iniciatives xules que van sorgint.

Casualitats de la vida, en obrir el Facebook, no sé si la mateixa nit o al dia següent... veig que un amic meu ha posat "Me gusta" a la pàgina del Penta i veig que anaven a obrir coincidint amb la Festa Major de Lleida.

Així que aquell divendres que ens tocava sortir a les tres maries, quan vaig proposar on aniríem a fer el beure després de sopar, indubtablement, va haver quòrum.

No havia gaire gent, però.

La sensació inicial va ser que era molt més gran del que recordàvem. És clar, realment és un espai reduit, però quan hi anàvem estava a petar, però quan dic a petar és a petar! I el divendres passat, doncs no.

I la veritat és que es mereix que torni a estar a petar. Tanta gent que ha passat per allà... El Penta és tot un símbol de la "movida" a Lleida. I des de llavors, n'hem anat uns quants. Ha canviat de mans molt cops. Jo hi devia començar a anar per entre el 93-94-95-96-97-98-99-2000 i jo què sé! Però existeix des de molt abans i sempre al Carrer Alfred Perenya.

I aquest va per la nova reobertura del Penta. Reformat. Emblemàtic.

Volent recuperar tot el seu esplendor (el que jo ja recordo del segle passat, inclús)

Que volia sentir-me jove? Deia?

foto treta d'aquí: http://www.lleida.com/noticia_canal/el-mitic-pentagrama-tanca-portes-amb-musica-i-teatre
on es donava notícia al darrer tancament del Penta, però que ara ha tornat a obrir les seves portes

I per què sí, per la gent valenta, aventurera, per la gent de Lleida i perquè la música va ser genial. Què he de dir jo? Vaig tenir la sensació durant una bona estona que el DJ m'havia agafat d'amagatotis el meu I-pod, el que agafo quan vaig a córrer, que havia deixat a la tauleta de nit i que no actualitzo des de fa sis anys... sí aquell.

El que té música com aquesta:

 

Sorpresivament, aquesta no la vàrem sentir (tot i que l'esperàvem):

I aquesta tampoc!!!

O és que ja estava molt despistada... però diria que no.

Si realment no va sonar, va ser un fallo. Perquè el Penta sempre recordo que tancava (a les 3) amb aquesta cançó.

I per trobar un altre fallo... No tenien cervesa San Miquel (Oh my god!!!!), però bé, al cap i a la fi, la reobertura del Penta, en sí, ja és una bona notícia.

Estèticament renovat. Així que pugui dir per a comparar amb el que recordi de l'antic... Per començar han pintat per fora i ja no queden restes de la diana mod (fallo, també, ehem), per dins l'han pintat de negre. La paret és pintada, crec recordar que abans (quan hi anava jo...) havia paper així com uns dibuixets una mica psicodèlics. Ens varen dir que els lavabos estaven renovats, però no vam arribar a entrar. No puc dir res.

El terra és el mateix: de rajoles blanques i negres. També crec recordar que a la paret havia alguna cosa on deixar gots, penjar jaquetes, això ja no hi és.

També han renovat la imatge, el xut, que ara és aquest:

foto treta del perfil de facebook del Pentagrama 2015

Abans:

foto treta del facebook de Pentagrama 2015

Per cert, que el "duenyo" portava una samarreta amb el nou logo i jo li vaig demanar una. Em va dir que era l'única que tenia. Espero que facin "merxandantge" ;)

Per a més info... he trobat això:

https://www.facebook.com/Pentagrama2015/info

AQUÍ HO DEIXO DIT

SI ÉS QUE ES FAN GRANS

I els dracs viuen per sempre, com diu la cançó.

L'altre dia vaig somiar que al nen se li queia una dent. Ell està obsessionat amb el tema. Però, en part, és normal. A molts companys seus ja se li ha caigut alguna que altra. Estan a l'edat.

Si és que es fan grans. Aquell tòpic que pares i mares hem sentit fins a la sacietat i, sí, és cert, no?

I l'observo, al nen, i a la nena... i els veig tan alts...!

I l'escolto, al nen, i a la nena... i com parlen i de què parlen. Com compten i fins a quant compten.

I dormen, el nen i la nena... Ja dormen!!! (vale, sí, algun dia trobaré a faltar les incursions nocturnes al nostre llit).

I fa coses, el nen, i la nena

I l'observo, al nen, i a la nena... i em cau la baba i m'inquieto.

I l'observo, al nen, i a la nena... i han fet una estirada i veig que creixen massa ràpid. Em plena d'orgull però m'inquieta.

Si és que es fan grans.

Si fins i tot l'altre dia el nen em va preguntar que quan deixaria de beure's la llet sense palleta... "Quan tu vulguis", li vaig contestar. "Vols prendre't la llet com jo?"

I la nena...?

una petita harpia... les nenes són diferents... Quins problemes que tenen!!!

Si és que es fan grans. (O la roba encongeix a l'armari)

Poc a poc me'n vaig adonant i sempre amb la por de no gaudir tot, tot, tot el que podria gaudir amb ells. Aquestes xorrades de mare que hi ha gent que no acaba d'entendre, però.

Doncs això, que poc a poc me'n vaig adonant, però un dia ja serà una cosa òbvia i em trobaré a casa dos personetes que sí que s'hauran fet grans.

L'una amb parella, l'altre fotent-se una birra... jo què sé.... Però una vertadera metamorfosi.

I jo, mentrestant... cansada, esgotada... Pensant que no sé jugar prou amb ells i que si en sé, molts cops estic... això, cansada.

Si és que es fan grans, però, sí! encara queda molt per endavant.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Ahir vaig confirmar una cosa. Em faig gran.
Per un moment vaig sentir com si jo mateixa hagués sortit del meu cos i em veia en la distància.

distància la que vaig haver de deixar entre els meus ulls i el terminal de telèfon mentre marcava per a fer una trucada...

M'estic fent gran i m'haig de fer mirar la vista.

AQUÍ HO DEIXO DIT

"MARE IMPLICADA I GUAI" I... VELLA...

No havia explicat com continuava la història dels meus botins amb el tacó més que gastat.

Sí. Efectivament, vaig anar al sabater a què fes una reparació del tacó en qüestió.

En portar el calçat, el noi que havia al taulell ja em va mirar raro. Em va dir que si havia cremat els tacons. (hahaha)

Jo intentant guardar la compostura, és clar... i pensant "no mira, és que camino raro, què vols que et digui" i tot i seguint pensant estranyada "com pot ser que no hagin vist mai un cas com el meu...?" 

Bé, passant del tema, vaig deixar les botes i les vaig anar a recollir el dissabte següent al matí.

El sabater em va semblar un senyor molt amable. Em va fer cinc cèntims de la reparació i em va estar explicant quelcom que sonava  a "les sabates d'ara no són com les d'abans". Bé, em deia que ara tot i que el tacó era de fusta, no és una fusta molt bona i que un cop gastes la tapeta és qüestió de quatre dies menjar-se també el següent.

El meu company, va voler ficar cullerada i va fer com si li interessés realment la reparació i la feina del sabater. Aquesta intromissió, m'ho veia venir, em perjudicaria... perquè sí, camino raro... I QUÈ?!?!?!

El que no em podia arribar a imaginar és el que vindria a continuació:

El senyor sabater va continuar explicant coses que no m'interessaven gaire sobre aquest tipus de reparacions. Ens explicava que és molt més fotut quan venen a reparar tacons finets, que no entén com les noies joves no se'n adonen  perquè realment s'ha de fer equilibris per a caminar d'aquesta manera. Jo assentia amb el cap i ell seguia parlant dient que qui se'n adona sempre són les mares... i va i em pregunta: perquè aquestes sabates són de la teva filla, no?

NO, vaig contestar mig rient, com si realment em fes gràcia el que em deia. "Són meves".

Jo no sabia on posar-me...

Per què a veure, a veure, a veure... tan gran semblo com per a tenir una filla diguem adolescent que gasta un 39 de peu? Perquè és que a sobre jo faig un peu gran!

I aquell nen i aquella nena que voltaven pel local qui eren? els meus néts?!?!?!

aiiiiiiiiiiiii on anirem a parar!?! Quin fàstic de vida!!! Sé d'algú que s'ha d'operar de la vistaaa... i com pot ser? anant amb la cara rentada i ni una gota de maquillatge?! serà aquest el problema? O el problema està al cabell? Si només tinc una o dues canes!!! li falta vida al meu cabell? el meu somriure amb dents irregulars no em fa semblar més jove?   O potser és que vaig cansada... què és què és?? bueno, no sé... intentaré hidratar més la pell, a veure si el problema ve per aquí...

En fin... que no em vaig quedar gaire encantada amb la situació, tot s'ha de dir.

AQUÍ HO DEIXO DIT

AVUI ÉS EL DIA DEL PARE

Primer de tot, felicitats a tos els pares pel seu dia.

Dia del pare, dia de la mare... i quan érem petits dèiem, perquè no hi ha un dia del fill? I ara que sóc mare jo penso... si cada dia és el dia del fill, encara que ells no ho sentin així. No ho senten així perquè estem immersos a les presses del dia a dia a les obligacions a les normes... però quan ens relaxem, ells són els protagonistes de les nostres vides, dels que som pares i mares.

Avui, dia del pare, vull escriure aquí al bloc que la nena té por a un dels pares més famosos (del cinema):

Darth Vader

És que fa uns dies feien a la tele les pel·lícules de Star Wars i ella s'havia despertat i estava amb mi al sofà. Jo feia zapping i vaig deixar la pel·li en qüestió... Ella no es va queixar i no li vaig donar més importància pensant que es tornaria a dormir aviat. Però suposo que se li va quedar gravat al cervell el paio aquest. El "marciano negre" que diu ella.

Ara hem de deixar llums enceses per tot arreu per a què no vingui el "marciano negre". I a mi que em fa més por la factura de l'electricitat que el "marciano negre"...

I per a treure-li ferro, son pare li deia que a ell li agrada molt el "marciano negre", que és pare... també...

Però sí que és guapo., no?

I jo afegia, però si és súper guapo, el senyor que hi ha dins del casc aquest. Si es treu la màscara aquesta segur que no li tens por...
En aquell moment, em vaig adonar que la meva filla no és la Jimaguari i, de moment, no s'ennubila amb els joves i guapos...

Llavors, vaig pensar que potser li agradaria més un nen de la seva mida...

Però que quan el "marciano negre" era petit així més o menys com ella, també era molt mono... insistia jo.

Però res, tu!

I si la nena sapigués llegir potser podria passar-se per aquest bloc:

http://unpapacomovader.wordpress.com/

Que avui, dia del pare i dia en el que parlo d'una de les pors de la meva filla, em va com anell al dit recomanar. Jo que sóc més de blocs de mares, mira, avui un d'un pare.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I FENT ANYS

Com deia ahir, acaben de fer anys els nens i com deia, un batibull de sentiments m'envaeixen.

Però no només passen els anys pels nens, és clar! I una també té un batibull de sentiments, ja que per una part em nego a portar determinada roba que podríem considerar de més adulta, però sóc conscient que roba més de "teenager" ja no em queda bé. Que el cos va canviant, que ja no sóc aquella eterna adolescent que es fartava d'haver d'ensenyar el DNI al porter del pub o discoteca de turno perquè aparentava menys edat. No em plantejo l'edat que aparento ara mateix, però sí que tinc clar que ja tinc una edat i que no podré ser eternament una adolescent :P

I per altra banda, em fa por l'adolescència dels meus petits, que quan te'n adones de lo ràpid que han passat els primers cinc anys del gran, penses "uf!"

Que tothom et diu que aquesta, la d'ara, és la millor edat. Tot i que també hi ha qui diu que totes les edats tenen el seu "que".

Però temo l'adolescència dels meus petits i temo no poder estar a l'alçada del que es mereixen per a educar-los de la millor manera possible o com jo voldria o humilment podria... Ser forta i fer-ho amb l'exemple, no amb la teoria.

Que aprenguin a escoltar, estimar. Que se sentin escoltats i estimats. Mantenir per sempre més una relació afectuosa.

Que siguin tolerants, respectuosos...

Que no es deixin portar, que tinguin idees pròpies... jo les escoltaré i si no hi estic d'acord, també diré la meva. Dialogarem.

Que tinguin valors, valors que jo considero importants, les essencials, més que res... que aprenguin a valorar tot els que els envolta, les coses materials i les immaterials, fugir de les coses materials innecessàries... però per sobre de tot això que visquin i aprenguin a viure la vida.

Que sí! que jo també he d'aprendre moltes coses, me'n adono! 

Perquè no és tant important la paraula ensenyar com la d'aprendre.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I MIRA! AQUESTA TAMBÉ LA TENIA AL MÒVIL

- Mira! Aquesta també la tens al mòvil! - exclamà la nena mentre fèiem la compra al súper.

I és que dies enrere, tenint de fons a la tele el canal de Rac105 van posar el vídeo que penjaré avui. Em va impactar. La cançó em sonava molt, està de moda, es pot sentir a la ràdio, tele... etc. (a les discoteques, poder també, però com que no hi vaig...)

Del vídeo, em varen impactar els balls, així a lo Northern Soul. Em semblaven fora de context, però em van deixar embadalida. Bé, fora de context, les ballaruques del cantant, tot i que segur que li posa molta intenció...

però pel que fa a la resta, em va agradar la recreació de l'ambient: un club britànic als 60.

La cançó... la cançó, no està mal. Què dic?!, si fins i tot podríem dir que és bona. 

Se't queda una mica enganxada al cap. El cantant, que per cert, recorda molt al Jorge Lorenzo (ecs!) té bona veu, és molt jove... tot un artista revelació.

Però el que impacta de veritat, de veritat, és el final del vídeo.

Tant va ser l'emoció del descobriment, que li vàrem estar ensenyant a uns amics un dia que ens vàrem reunir per a prendre uns refrigeris i la nena, que està al tanto de tot, doncs es va quedar amb la copla.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

I retro... encara!

Ahir buscant unes fotos, vaig retrocedir com a deu anys enrere en àlbums... i sí! realment puc dir que ja no sóc tan jove...

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I RETROS

És que ahir em vaig reunir amb una vella/bella amiga i els bons minuts de gran conversa van anar derivant en un comentari tal que "aquest any fa 20 anys que em vaig matricular per primer cop a la Universitat".

Toma ya!

No hi havia caigut en això...

I continua

"és que fa 20 anys érem joves, ara ja no... ara som senyores"

I jo que no em veig senyora, discrepo. 

També ens vàrem imaginar com seríem d'aquí uns anys. Seguiríem sent així de guays? (hehe). Seríem bruixes? Seríem dolentes? Seríem bones?

I vàrem continuar parlant i recordant... Jolín! si és que nosaltres ara ja gairebé tenim l'edat que tenien les nostres mares quan nosaltres ens vàrem conèixer. I en plena adolescència-joventut-edat del "pavo", les mares... són senyores.

Horror...

Estic descobrint la crua realitat...

El dia del meu cumple, va un i em diu... "Hace 20 años tenías 18"

Els 18... la plena efervescència, la Universitat, el sortir de nit, les amigues, els amics, l'estudiar, l'estiu, les crisis existencials, maquillar-se, riure, pixar-se de riure, no poder respirar perquè estàs rient, les confessions, els desenganys, les pors, les aparences i escoltar música:

I per a acabar-ho de rematar el grup de whatsapp del cole... Uf! què dur!!!

Per a mi, els millors dies de la meva vida (més jove), els darrers de la secundària i tots els de la Uni, tot i lo dur que era estudiar i treure's les assignatures... Una barreja de sentiments: el sentir-se una miqueta més lliure i la búsqueda de llibertat més absoluta. Potser es podria resumir en això... la llibertat com a finalitat de la vida en aquells dies. El tastar-la, donava felicitat i les limitacions que hi havia, treien el pitjor d'una.

I viure en la incertesa de saber què ens esperava en un futur, em donava embranzida.

Recordo una tarda d'estiu intentant estudiar i no podia. El meu cap fugia. Els apunts de Dret Mercantil no em motivaven a estar atenta... El meu cap estava dins una botiga de discos... la meva botiga de discos. En aquell moment era el meu somni. Acabar la carrera i muntar un negoci. Una botiga tipus el Satchmo de Lleida. Ens faríem competència... però jo, amb la meva gran cultura musical (ehem), tindria lo més alternatiu de tot...

Mesos més tard coneixeria el que són els MP3... Uns altres mesos més tard Napster entrava a les nostres vides... Uns altres mesos més tard la indústria discogràfica se'n anava en orris.

Menys mal que no vaig seguir el meu somni...

Ara, que el futur més proper ha arribat, puc dir que tinc una vida més o menys còmoda. De moment. Que la vida, puc constatar, dona moltes voltes. I també puc dir que sóc feliç amb el que tinc... i que duri! que la vida dóna moltes voltes.

AQUÍ HO DEIXO DIT