CORONAVIRUS

 

Tot aquest tema ha anat massa ràpid. Jo, al principi, me'n reia. Em semblava llunyà. En certa mesura m'ho sembla, però un altre virus, entenent-ho com a incertesa, s'anava apropant a mesura que les notícies avançaven a la velocitat de la pólvora.

Que ja hi ha un malalt a l'Arnau. Que no sé qui s'ha mort... Que ja no sé quants en portem de cop. Que n'hi ha una a Aitona, que n'hi un altre a Albatàrrech.

Que a Igualada i rodalies els han confinat.

I mentrestant, tanquen les escoles.

I a veure com ens ho manegarem.

Sort que existeix el teletreball. Però jo, de moment, no el començaré fins dimarts. Sembla que ara per ara em deixaran sortir al carrer per a anar a treballar (quèguay)

Total, que ja tinc un projecte d'horari per a què els nens ens deixin treballar. Idees en tinc moltes, però ja se sap: Expectatives vs realitat...

De moment, la nena ha aprés a cosir botons. El nen en prou feines es familiaritza amb les agulles i els fils...

Crec que, ara que sí que hi haurà temps per a tot, reprendré, com a mínim durant els dies del 'confinament' el tema del bloc.

 

 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT

S'OBRE EL TELÓ

S'obre el teló i servidora, viu una situació una mica incòmoda... i desagradable, pel meu gust.

Així de bon matí, acabant de sortir al carrer...

i m'he quedat ben neguitosa i no m'ho puc treure del cap.

LA CAUSA?

La veritat és que no sé ni com començar a explicar-ho. Crec que deixar-ho dit aquí m'ajudarà a ordenar idees. És una cosa que no m'afecta directament, però se m'ha quedat gravada al cap.

Suposo que per un seguit de casualitats.

Aquests dies al cole s'està celebrant el Nadal. Una de les activitats que es fa és el Festival, on els nens i nenes més petits mostren als familiars les nadales que han après i han preparat amb tanta i tanta cura.

Seguint les concretes instruccions de cada tutora (que si han d'anar de tals colors o amb la camisa blanca, etc.), els petits arriben una mica mudats. I a més encara que no ho diguin les instruccions, els portem ben pentinats.

Tothom, jo crec, està disposat a donar el millor de sí.

Dimarts van actuar els de primer i segon, dimecres els de P4 i P5 i dijous els de P2 i P3...

Aquell vespre, la meva nena no havia corregut mai tan ràpid per a arribar a l'escola. De fet, potser mai havia corregut tan ràpid, ni el dia que va córrer a una cursa infantil i va quedar quarta... I no es va queixar perquè tenia flato ni res...

Estava ben emocionada, fins i tot nerviosa per l'esdeveniment.

Ni cal dir que els festivals sempre surten bé, però bé del tot, els nens i nenes ho fan de meravella i el públic aplaudeix com en el millor dels espectacles.

Doncs just sortint de casa ens hem trobat a una companya de classe de la nena acompanyada de la seva àvia.

Després de saludar-nos, l'àvia m'ha dit. "Me han dicho que iban muy guapas ayer". i Jo li he contestat que sí i que ho havien fet molt bé.

Llavors, m'ha començat a explicar que la seva filla a ella no li havia dit que es feia el festival i que li hagués fet molta il·lusió veure-la...

Jo anava fent que sí amb el cap pensant que què li podia dir a aquella pobra dona que fins i tot la veia a punt de plorar. Amb lo antisocial que sóc jo i lo poc que agrada a la gent la gent antisocial. I més si a sobre aquesta gent està a punt de plorar.

Bé... Al cap i a la fi la mare de la nena, què sé jo havia pogut pensar per decidir no dir-li a la seva mare ni convidar-la?!. En qualsevol cas, entenc que la mare de la nena volgués gaudir de l'esdeveniment sense massa pompositats, amb orgull de mare (i pare) i ja està, Jo què sé!? Potser no la gaudeix tot el que voldria. NI IDEA. No obstant, posades a pensar en aquelles hores del matí emboirat...

Però quan m'ha dit que a la sogra sí que li havien dit... Buf! Si sóc pobra en paraules, en aquell precís instant, més.

Sort que el nen, sense voler, m'anava rescatant. M'estava interrompent preguntant coses sense importància però vitals per a ell. Era un d'aquells moments de la vida de "tierra trágame". En tota regla.

És obvi que la relació entre mare/àvia (per a entendre'ns) i filla no és bona. I llavors he recordat un incident en el que també em vaig quedar que no sabia on posar-me. Vaig sentir vergona aliena, i que no era ni el lloc ni el moment...:

Estàvem a la sortida de l'escola esperant a les nens. Aquesta Mare/àvia i la seva filla, acompanyades de la nena més petita (la germaneta de la companya de la meva nena, per a entendre'ns) anaven cada una per la seva banda, més o menys. La mare/àvia amb la néta petita i la filla parlant amb la resta de mares que estàvem esperant a la porta. De cop, la mare/àvia va dir-li a la seva filla: "Mira, si le pregunto que quien es la bruja te señala. Te llama bruja haha".

O quelcom així. Jo em vaig quedar "patidifusa". Què era el que havia dit? Què estava passant?!?! Li ha dit bruixa a la seva filla i davant de tothom? I, realment, li està ensenyant a dir a la néta petita? No m'ho podia creure.

Evidentment la seva filla es va quedar amb una cara... però va saber reaccionar i li va contestar amb un somriure a la boca... "Sí, es que me viene de genética".

Buá.

Avui la mare/àvia estava tant queixosa que fins i tot em deia alguna cosa como "esto Dios lo devuelve...". No he entès com Dios lo devuelve... Jo en aquell moment he deixat d'escoltar-la, lo poc que l'anava escoltant, perquè ella ja anava ben airada i entre les qüestions de vital importància del nen i que jo volia atansar-me al contenidor per a tirar una bossa que portava i entre que a mi això ja m'ha fet pensar en el karma..................... m'he quedat neguitosa i ja no m'ho podia treure del cap.

Tot això són problemes que haurien de solucionar, si volen, elles dos. Que jo no sé qui és la més dolenta de totes. Però una cosa sí ha de ser ben certa, espero, que existeixi el karma, perquè hi ha gent que realment es mereix que li retornin ben retornades. De tant en tant hi penso, tot i que moltes vegades la que va airada per la vida sóc jo... Hauria de pensar més en el karma. Em serveix de refugi pensar que hi ha gent que es mereix que la vida es giri i li retorni algunes coses que fan.

HA!

I entre aquesta anècdota d'avui i que he llegit el post de Un Papá como Darth Daver, m'ha fet pensar...

Bé, si cada dia penso el mateix: cada dia vull fer-ho millor.

Però no vull que un dia la meva nena em digui bruixa o com em va confessar una vegada una noia, sobre la seva mare, que era dolenta i estava boja. Oh No! Si us plaaaaaaaaaaaaaau!!! S'ha de poder fer millor, no? no vull viure amb la idea de què no es pot fer millor. Què pot haver passat entre una mare i una filla per a que en aquestes alçades una li digui bruixa i l'altra digui que és dolenta i està boja? Perquè no s'estimen aquestes dos parelles de mares i filles?

És complicat això dels sentiments.

Ah! i lo pitjor de tot, que quan em torni a trobar a aquesta "bona dona", quina cara li posaré???

Apa, ara sortir al carrer per a portar els nens al cole serà una situació de risc, amb lo poc que em va el risc a mi... sento certa estima per mi mateixa i pel meu benestar, la meva seguretat... Una és així i sortir al carrer així a lo boig no m'apassiona.

Es tanca el teló.

AQUÍ HO DEIXO DIT

UNA COSA...

Una cosa volia dir.

evident, que és.

Fa temps que no actualitzo el bloc.

Més que res per què no sé de què parlar.

Ja passa...

I de vegades em pregunto que perquè no actualitzo... 

Si vaig corrent pel carrer i cent mil sensacions, noves sensacions, sento i m'agradaria deixar-les plasmades aquí. Però no trobo el moment.

Si esperant el bus sento el fred i m'agradaria explicar-ho. Però tothom parla del fred i la boira de Lleida. Al final no és un tema tan original. I no ho faig. No ho explico.

Per cert, una mica farta de la boira ja. Sento que ens estem perdent moltes coses per culpa de la boira... Sento que hem de fugir d'ella... però encara és dilluns.

En definitiva, res ho considero amb dignitat suficient per a obrir el blogger per a començar a escriure.

aixxxxx quina pena.

No tinc intenció de deixar el bloc. És el meu raconet... però mentrestant... una cosa volia dir:

BONES FESTES!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

UNA DATA HISTÒRICA

Tal dia com avui, fa dos anys, el 9 de novembre de 2012, publicava la primera entrada al bloc.

http://www.keepcalm-o-matic.co.uk/

Últimament no escric massa i és que suposo que la inspiració volta per altres indrets. Tampoc em passen coses súper interessants i no trobo la gràcia a explicar altres coses que em passen.

Segueixo ocupada amb els qui ocupen la meva vida i amb la feina, que ja és molt.

Però no cal donar tantes explicacions, el bloc no ha de ser cap obligació si no una mena de via d'escapament, un lloc on deixar dit el que se'm passa pel cap.

Gràcies a les personetes que algun cop es passen per aquí i tenen la molèstia de llegir el que escric i gràcies a les personetes que a més de passar-se per aquí i prendre's molèstia de llegir el que escric, a més, em deixen algun comentari. No sabeu la il·lusió que em fa veure'ls a la meva bústia de correu! Gràcies i gràcies i gràcies

AQUÍ HO DEIXO DIT

WE DID IT

"Sí, lo hicimos"...

Hicimos las pulseritas de gomitas que están tan de modita... ¡Lo hicimos, lo hicimos!

(música de la Dora Exploradora per a entendre la frase aquesta tan absurda).

Hi ha gent que és (o som) allò que es diu "culo veo, culo quiero". I el meu fill, com no, no ha de ser menys que els demés.

Fa uns dies vaig descobrir al parc un parell de nenes enfeinades amb les polseretes. Jo encara no les havia vist mai i en veure el resultat em va semblar... curiós? No sé com definir-ho.

Em va recordar la meva infància i les polseres d'escubidú, etc. etc. etc.... aquelles modes, aquelles febres, que no se sap com arriben però que envaeixen cada punt de la geografia mundial. Fa 30 anys ja havia globalització...

Dies més tard, em fixava en què tota l'escola n'anava plena. Ja està. Ja ens havien envaït definitivament. Bé, definitivament... ho va ser quan el meu fill me'n va començar a demanar. Però no! definitivament podem dir que ho va ser quan va arribar a casa amb una polsereta. I és que la setmana passada, en sortir del cole, el nen venia amb una de les polseres en qüestió. Resulta que una nena de classe li havia regalat.

No sóc gaire amiga de què es deixi regalar coses. Però si es tracta d'un cromo o alguna cosa que no té massa valor, però que pel nen sí, l'aviso i ja està, i intento que torni el regalet. En aquest cas, vaig considerar oportú que el nen li fes una altra polsereta a la seva amiga. Les polseres aquestes, vaig considerar, podien donar-nos una lliçó important: fer regals a gent que estimem o apreciem.

Però tenint en compte que jo encara no sabia fer polseres de gometes... i a data d'avui, tothom, però tothom en sap fer...

Com coi quedaven tan xules aquelles polseres fetes amb unes gometes que semblen les del cabell de les nenes??

Google??? On eeeets????

Recerques al google o youtube tals com "pulseras gomitas", "polseres gometes"... em van donar la solució i dijous, tot sortint de la feina, vaig parar a la botiga multipreu més propera i vaig agafar una bosseta de gometes de colors variats.

Divendres, ja a casa, ens vàrem posar mans a l'obra i, la veritat, difícil no és i enganxa. (a adults també).

Vaig encoratjar a què el meu fill aprengués a fer les polseres i així va ser.

Fins i tot el pare va voler apuntar-se

M'ho vaig prendre en plan: són exercicis de motricitat fina, seriacions com les que fan a matemàtiques al cole i una activitat artística, perquè això de combinar els colors, al final és art.

I al final, és una estona que no estem mirant ni la tele i oblidem altres distraccions poc constructives. És a dir, fem tot el contrari, ens concentrem i aprenem què és la paciència.

A més, és barat: 0,85 € em va costar la primera bosseta, però en vàrem comprar altres per 0,60 €. A cada bossa hi van unes 200 gometes més unes quantes tanques en forma de "S" i una bossa portava inclús una agulla d'aquelles de ganxet.

Total, que això de les polseres em va semblar fantàstic, però més després de provar-ho jo mateixa.

Així doncs, vaig deixar que el nen triés els colors que volia (coneixent-lo era fàcil encertar quins colors agafaria: sí, els del Barça)

Polseres blau-grana i amb els colors de la segona equipació i una que vaig fer jo que també se la va quedar el nen

I apa! Classifica. Li vaig dir que fes línies de 5 gometes de cada color. Ell anava comptant i controlant. Al final vàrem aconseguir 30 gometes (6 línies de 5 gometes cada una).

I vàrem començar la seriació seguint l'ordre de la de més amunt a la de més avall i treballant-ho tot amb els seus ditets. Al principi el vaig ajudar aguantant una mica les gometes per a què no se li soltessin, però va haver alguna estona que va continuar solet. Però, com sempre, necessita companyia. I allà estàvem, "mano a mano" amb les nostres polseretes a mig confeccionar.

Al principi feia una cara rara perquè allò no semblava una polsera, però li anava explicant que a mesura que anés avançant veuria clar com sí. I sí, sí, unes quantes passades més i la polsera anava prenent la forma desitjada.

Doncs això, com tothom en sap fer, passo de fer un tutorial... hehehe i deixo uns enllaços interessants sobre aquest tipus de polseres:

https://www.youtube.com/watch?v=QPd9asGo5f8

http://aratitosperdidos.blogspot.com.es/2014/03/tutorial-pulsera-de-gomitas.html

http://elblogdebombones.com/2014/03/25/pulseras-de-loom-bands-con-bolitas/

http://descobrintiexperimentantcreixem.blogspot.com.es/2014/03/polseres-de-gomes.html

Un altre dia ja intentaré buscar variacions a aquests tipus de polseres... que enganxa que dóna gust.

AQUÍ HO DEIXO DIT

AVUI ÉS EL DIA DEL PARE

Primer de tot, felicitats a tos els pares pel seu dia.

Dia del pare, dia de la mare... i quan érem petits dèiem, perquè no hi ha un dia del fill? I ara que sóc mare jo penso... si cada dia és el dia del fill, encara que ells no ho sentin així. No ho senten així perquè estem immersos a les presses del dia a dia a les obligacions a les normes... però quan ens relaxem, ells són els protagonistes de les nostres vides, dels que som pares i mares.

Avui, dia del pare, vull escriure aquí al bloc que la nena té por a un dels pares més famosos (del cinema):

Darth Vader

És que fa uns dies feien a la tele les pel·lícules de Star Wars i ella s'havia despertat i estava amb mi al sofà. Jo feia zapping i vaig deixar la pel·li en qüestió... Ella no es va queixar i no li vaig donar més importància pensant que es tornaria a dormir aviat. Però suposo que se li va quedar gravat al cervell el paio aquest. El "marciano negre" que diu ella.

Ara hem de deixar llums enceses per tot arreu per a què no vingui el "marciano negre". I a mi que em fa més por la factura de l'electricitat que el "marciano negre"...

I per a treure-li ferro, son pare li deia que a ell li agrada molt el "marciano negre", que és pare... també...

Però sí que és guapo., no?

I jo afegia, però si és súper guapo, el senyor que hi ha dins del casc aquest. Si es treu la màscara aquesta segur que no li tens por...
En aquell moment, em vaig adonar que la meva filla no és la Jimaguari i, de moment, no s'ennubila amb els joves i guapos...

Llavors, vaig pensar que potser li agradaria més un nen de la seva mida...

Però que quan el "marciano negre" era petit així més o menys com ella, també era molt mono... insistia jo.

Però res, tu!

I si la nena sapigués llegir potser podria passar-se per aquest bloc:

http://unpapacomovader.wordpress.com/

Que avui, dia del pare i dia en el que parlo d'una de les pors de la meva filla, em va com anell al dit recomanar. Jo que sóc més de blocs de mares, mira, avui un d'un pare.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Ahir, per casualitat, vaig llegir això i em vaig sentir tan identificada que no me'n he pogut estar de compartir-ho aquí:

http://hijanohaymasqueuna.blogspot.com.es/2012/08/el-regreso-de-las-senoras-abusonas-i.html

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

200 entrades al bloc!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

S'acosta el carnestoltes.

El nen ja té la seva disfressa. La nena... tinc alguna opció per a ella, però cada vegada que veu el catàleg de disfresses que varen deixar a casa, assenyala alguna cosa diferent... mmmmmmm dóna que pensar. Mirant per la xarxa he trobat un bloc que us enllaço, ja que he trobat una cosa que a mi em fa falta. Una caixa per a guardar les disfresses. Les tinc guardades a l'armari, però trobo que no estan gaire a l'abast d'ells i si ho guardo amb una caixa... així tindran més llibertat per a fer volar la imaginació.

http://dracsiprinceses.blogspot.com.es/2011/06/caixa-de-les-disfresses.html

(es veu interessant aquest bloc...)

AQUÍ HO DEIXO DIT

ONE LOVELY BLOG AWARD

Va ser la setmana passada.

Anava al bus pensant amb lo pesat que és el mes de gener i el principi d’any i que no sabia de què parlar al bloc si era dimarts. Només se m’havia d’ocórrer una idea breu per a plasmar. I no venia, la idea.

I, “voilà”, la Lidia em donava la benvinguda al dia virtual a través del seu premi (aquí). I ja ho vaig dir a aquest anterior dimarts breu.

Recomano la lectura del seu bloc (http://mariposasnordicas.blogspot.com.es). Jo m’ho passo súper bé. Es nota que hi posa sentiment: és sincera i valenta. Tenim moltes coses en comú. Ho hem anat veient a través de llegir-nos. I, a més, a través de les seves paraules, jo personalment, em vaig imaginant la vida a Noruega.

Així que, com no, ara em toca agrair des d’aquí que hagi pensat en mi a l’hora d’atorgar un

A seguir llegint, que així sabrem de què va el "One Lovely Blog Award". Quin intríngulis...!

Ara, amb això, he d’explicar deu coses sobre mi, sobre la meva família… al final, coses que m’envolten

(No sé què sortirà d’aquest recull d’idees…)

Idees molt bàsiques (a una no li agrada complicar-se la vida):

Sóc una noia a la que li costa dir-se a sí mateixa dona… sona a molt adult. Però, ehem, acabo de fer 38 anys. Però el que em fa ser més adulta és una altra característica: la de ser mare d’un nen i una nena.

Sóc reservada i poc xerradora, però m’encanta parlar dels nostres nens.

Sóc tímida i em costa fer noves amistats. El meu fill ha heredat aquesta faceta, sembla. La meva filla és més aviat al contrari. Té aquella vena artística que jo tinc amagadeta. 

Sóc feliç passant el temps amb el meu company i els nostres nens, amb les velles i grans amistats.

Sóc germana, filla, tieta, companya, cunyada... 

Sóc de Lleida.

Sóc (o faig) d'assessora. Tot i que no és del tot una feina vocacional, m'agrada. Però m'agrada molt escriure i per això plasmo el que em passa pel cap aquí.

Sóc somiadora. Molts cops, en excés.

Sóc fidel a moltes coses (i persones) i sobretot, sobretot, a la meva colònia (Anaïs Anaïs)

Sóc histèrica... sí...

I ja està. Prou ;)

Ara li passo el testimoni a un bloc que llegeixo cada setmana, tot i que no participo molt comentant. Però m'encanta l'apariència de la pàgina, molt elegant, i les activitats/manualitats que proposa. Surto una mica del meu cercle més habitual de referències blogueres, tot i que algun cop he parlat de la pàgina en qüestió. Tatxaaan!

Es tracta de: http://elblogdebombones.com/

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

M'acabo d'assabentar, de la mà del bloc http://mariposasnordicas.blogspot.com.es/ i em fa molta il·lusió. En breu, intento explicar de què va...

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS DE NOVEMBRE

El novembre de l'any passat feia pública les meves inspiracions a través del meu bloc. I demà fa justament un any de la publicació de la primera entrada. És el meu humil bloc, petitet i no vull muntar cap festassa ni res per l'estil, només aquestes paraules en un divendres musical de novembre, com el de l'any passat. Sí, era un divendres també en el que obria una entrada per a presentar-me. (Per a llegir-la, aquí)

I també donar les gràcies als que anònimament o deixant algun comentari passen alguna vegade per aquí. Gràcies per llegir alguna de les més de cent entrades que he escrit, algunes més interessants que altres, suposo, però aquí estan.

En un any no he perdut la il·lusió per trobar una estoneta i posar-me a escriure en aquest espai, però també reconec que molts cops les idees no apareixen i sort de la meva obligació: els dimarts breus i els divendres musicals... Aquestes dues "seccions" serveixen una mica per a mantenir viu el bloc i explicar alguna coseta, encara que sigui una xorrada.

Però sigui com sigui, encara tinc ganes de continuar i de moment, continuaré. Sona a amenaça...?

Avui porto una cançó dedicada al novembre, el mes en què estem i en el que celebro aquest proper aniversari de bloc.

Sí, són els Guns N Roses, aquella banda rockera, del dur, dels anys... més aviat 90. I aquesta cançó, diria, que del disc més exitós. Per aquella època tots ho escoltàvem, tot i que no tots fossim heavys!!!

Feliç primer aniversari i gràcies als que d'una manera o altra participeu (als que m'inspireu, als que em llegiu...).

AQUÍ HO DEIXO DIT

EL DESTÍ (II)

Aquest estiu que tot just acaba de passar, els nens al casal on anaven, un parell de dies van fer una manualitat que consistia en fer un collar o una polsereta. A través d'un escubidú de fer pulseres, anaven passant una mena de tubets gairebé minúsculs de colors, com quan es fan els collars amb macarrons...

Quedaven vistoses les joies aquestes.

Per cert, que arrel d'això vaig ensenyar al nen a fer nusos, que encara no en sabia. S'enfadava perquè no li sortia a la primera, però armant-me de paciència li vaig explicar que al principi no les sabem fer totes les coses i que després les aprenem a fer a base d'anar provant i equivocar-nos. Aquell dia devia tenir la vena sermonera... Total, que al final va aprendre ;)

I tornant al destí uhuhuhuh....

Doncs els tubets aquests de colors, que resulta que es diuen "Hama Beads", em resultaven familiars en veure'ls en forma de polsera, ja que el mateix dia, vaig veure aquesta entrada al "Blog de los Bombones" (clicar per a veure, ja que ella explica amb pels i senyals què és això amb un nom tan estrany).

La veritat es que em sonaven molt també, perquè una companya meva de feina té un "posagots" fet amb Hama Beads. No sé d'on el va treure ella, però ara sé que es pot fer a casa senzillament.

A l'enllaç que us he posat està molt ben explicat. 

La idea, la proposta, em va semblar molt atractiva i no me'n vaig poder estar de guardar-me la idea per a futur regal. Així que un dia que em vaig apropar a l'Abacus i vaig veure que n'havia, vaig emportar-m'ho.

Ho tenia guardat. A l'estiu no vàrem fer gaires activitats d'interior, però ara ja comencem a fer alguna coseta.

Una de les que hem fet ha estat oferir aquesta joguina nova, intentant crear expectació...

Al principi el nen no es va interessar massa i la pega és que al paquet que havia comprat només anava una base. La meva proposta inicial era que el nen fes alguna figureta amb els Hama Beads i la nena ho enfilés als escubidús, així estaria entretinguda una estona fent polseres i collars.

Per cert, vàrem tornar a practicar nusos amb el nen...

Doncs, com deia, el nen va passar una mica del tema i em vaig quedar amb la nena, qui anava posant peces a la base. No seguia cap pauta més que anar posant en filera peces de colors, colors i més colors. Ja estava bé... Era una manera de treballar la motricitat fina ;)

Al cap d'una estona va tornar a aparèixer el nen i ja va mostra més d'interés...

Li vaig ensenyar les mostres que anaven al paquet i li vaig explicar què podíem fer.

Les mostres eren plantilles de lletres i va voler fer la seva lletra.

Vaig començar a fer-ho jo, seguint exactament aquesta mostra, però el nen va voler fer la seva i posar els colors que va voler. No importava. Vaig trobar interessant que, a part de treballar la motricitat fina, podíem treballar el comptar, ja que comptaven quants "hama beads" anaven a cada línia que estàvem muntant.

A mesura que anàvem acabant vaig aconseguir que fes una mica de cas a la mostra que teníem i va traçar l'ombra que representa que tenia la lletra, mitjançant "hama beads" negres.

Quan vàrem acabar de muntar, li vaig dir que el que seguia ho havia de fer jo, ja que necessitava la planxa. Al paquet venien unes instruccions molt senzilles. La qüestió és no posar la planxa amb massa temperatura.

En un tres i no res, les peces es van anar unint fruit de l'efecte de la calor de la planxa. Abans de desenganxar-ho, vàrem veure com el que eren formes circulars, s'havien unit quedant formes quadrades.

I ben content que es va quedar el nen amb la seva lletra!

La següent vegada, hem fet dibuixos més divertits amb idees que vaig trobant per internet. Ja he comprat un parell de bases més i jo ho he trobat divertit, interessant i addictiu. Mentre els nens han anat remenant amb els Hama Beads jo he fet aquesta Hello Kitty:

S'ha de tenir en compte una cosa. Si es fa servir alguna mostra, cal preveure si s'ha de girar o no. És a dir, si ara es copia tal qual aquesta Hello Kitty, al planxar i donar-li la volta, el llaç quedarà a l'altre costat. No sé si m'explico... I vigilar, perquè si salta un hama bead...ai ai ai... En el cas de la Kitty i amb ganes d'acabar, vaig col·locar un on no tocava... Però és igual... els nens van flipar quan la van veure acabada.


I una altra cosa: per a fer posagots, caldria una base circular. Amb les bases quadrades i rectangulars, no me'n he acabat de sortir i vaig veure, crec que a l'Abacus també, que hi ha bases rodones.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

La Míriam i l'Ànima Alada han recollit els seus premis Liebster.

http://somniscreatius.blogspot.com.es/2013/09/no-es-domingo.html

http://mamapracticaenpractiques.blogspot.com.es/2013/09/premi-liebster-award.html

AQUÍ HO DEIXO DIT

PREMI LIEBSTER

O LIEBSTER AWARD

I em fa molta, però molta il·lusió. La veritat, és que veure-ho en petit des del mòbil em va emocionar, em va alegrar especialment el dia i a mesura que han anat passant els dies, des de què ho vaig saber el cap de setmana passat, he tingut moltes ganes de posar-me a escriure al bloc per a dir-ho i esbombar-ho.

És el primer premi que rep el bloc. (No sé si és bona expressió dir "primer", presuposa que n'ha d'haver més i no sé jo...)

No és que sigui el premi en qüestió, que, mira! si serveix per a promocionar aquest humil bloc, benvingut sigui... és més el saber que algú em llegeix a l'altre cantó i a sobre li agrada.

Gràcies Lidia, un cop més. Com ja et vaig comentar, encoratja a seguir endavant.

A ella també l'hem felicitat perquè prèviament ha estat ella qui ha rebut aquest premi i s'ha encarregat d'atorgar-lo a onze blocs més. Felicitats també des d'aquí!

És a través del bloc Mariposas en Noruega, que ha tingut la consideració de nominar-me al premi i jo, com dic, estic encantada. Cofoia, que es diu... Així que si algú més la vol felicitar també o llegir el seu bloc, endavant!

Recomano la lectura del bloc de la Lidia. Escriu sobre la seva experiència vivint a Noruega. És una mare de Barcelona, qui, degut al trasllat per feina del seu marit, se'n ha anat a viure a Trondheim juntament amb els dos fills de la parella. Explica les seves vivències d'una manera molt dolça. A mi personalment m'encanta llegir-lo i fa sentir el país de Noruega molt més proper.

Bé, pel que fa al premi i la seva dinàmica... pel que he pogut veure, ara es tracta del següent:

És una promoció per a blocs que comencen, per a petits blocs (menys de 200 seguidors). Creem així una cadena i en promocionem els uns als altres. Fantàstic!

A veure... ara he de fer el següent:

-  Anomenar i agrair el premi a la persona o bloc que t'ha nominat, explicar onze coses sobre tu i contestar les onze preguntes formulades per qui et dóna el Liebster Award. 

- Visitar els altres blocs que han estat premiats juntament amb el teu. 

- Premiar  a onze blocs petits (de menys de 200 seguidors) que t'agradin. També hauràs de formular-los-hi onze preguntes i informar-los del seu Liebster Award. 

Lo primer, lo d'agrair ja està fet...

Ara a explicar onze coses sobre mi:

Sóc una noia lleidatana. Em considero treballadora, però també m'agrada molt fer el "vago"... i dormir!

Sóc mare d'un nen i una nena i també companya d'un excel·lent company, de qui tinc moltes coses a aprendre.

Sóc tímida (molt) i tranquil·la, però també tinc algun moment d'histèria i descontrol.

I entre les coses que m'agraden, la música (pop, sixtie, indie), però escoltar-la ja que no tinc coneixements teòrico-pràctics de música...

Resposta a les preguntes de Mariposas en Noruega:

1.- ¿Qué té motivó a abrir el blog?

La necessitat de plasmar el que se'm passava pel cap. Podria considerar-se el bloc com una mena de diari, però amb el propòsit de què si passa algú per aquí i em llegeix, deixi la seva opinió o més sincera crítica, ja que molts cops un munt de dubtes m'atabalen i veure diferents punts de vista ajuda molt. Mai he volgut alliçonar a ningú, tot i que moltes i moltes vegades o acabo fent (sense mala intenció, però passa...)

2.- ¿Te costó elegir el nombre? 

El nom del bloc és bastant senzill, per tant, el que es diu costar, no va costar gaire. És l'essència del que pretenia, com dic, deixar escrit qualsevol pensament que se'm passés pel cap. Per tant... "Aquí ho deixo dit".

El que sí que em va costar era trobar un nom "molón". Crec que no ho vaig arribar a aconseguir del tot...

3.- ¿Has tenido alguna vez el pensamiento de no escribir más? (agotamiento bloguero)

No. Però també té a veure que escric sobre qualsevol cosa. Si volgués seguir una temàtica molt concreta, crec que se m'acabarien aviat les idees i deixaria d'escriure.

4.- ¿Vale más una imagen que mil palabras? 

Moltes vegades sí, sobretot per a gent de poques paraules com jo i amb poca facilitat de paraula.

Ara, si a mi personalment, em poses un paper al davant i em deixes una mica tranquil·leta, t'escric qualsevol cosa. Millor o pitjor, però te l'escric.

5.- ¿Algún lema personal?

Lema com a tal no, però crec molt en el karma i en vigilar molt el que es fa perquè la vida ho retornarà. Ho hauria de retornar, perquè també veig a gent que no té el que es mereix. En fin...

6.- ¿Qué os relaja? 

Un relaxing cup of café con leche? Broma actual fàcil...

Cuinar. No sóc una "cocinitas", però posar-me a embrutar la cuina, m'agrada. De vegades el resultat no és el que tenia en ment, però relaxa.

7.- ¿Qué os pone de los nervios?

La gent desconsiderada.

8.- Canción favorita. 

"Hush", la versió de Kula Shaker

http://youtu.be/wh7r_f_rw0c

9.-Plato preferido.

Amanida russa (sobretot la que fa ma mare) però els espaguetis amb tomàquet fregit (SO...ÍS) també estan prou bé i el pollastre a l'ast, nyam!

Però si demanes només un, el primer!

10.- Un lugar. 

Lleida, sense lloc a dubtes. Sóc així de provinciana.

11.-Un sueño

La veritat és que no vull desvetllar-lo. Hi alguna cosa que em faria completa, completament feliç. Però també he vist darrerament que la felicitat absoluta no existeix. Qui sap si alguna vegada aquest somni meu es farà realitat i encara seguiran havent problemes i problemes... No vull dir-lo.

Lo segon... estoy en ello. Hi ha blocs hilarants, profunds, viatgers, tendres...

I per mi mereixen els premis els següents blocs (pensava que seria fàcil, però no ho és...):

Els meus nominats:

* Perquè la seva temàtica em resulta propera, però és que a part a les seves autores les tinc bastant a prop també:

http://somniscreatius.blogspot.com.es/

http://caminemplegats.blogspot.com.es/

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/

* Un altre bloc sobre maternitat, destil·la els seus pensaments com a mare i m'encanta la seva manera de pensar, ja que em fa pensar a mi també moltes vegades:

http://mamapracticaenpractiques.blogspot.com.es/

* Un que he descobert fa poc. La temàtica en aquest cas seria "Cuina". Mereix el premi, ja que pel que he pogut veure és bastant perseverant publicant receptes:

http://estoneslliures.blogspot.com.es/

* L'experiència d'una família nombrosa viatgera:

http://www.elmundoenfamilia.com/

He hagut de deixar la llista en aquests sis... Són els blocs que més freqüento. Altres blocs que també m'agraden no complirien el requisit de tenir menys de 200 seguidors... I també tornaria a nominar a Mariposas en Noruega, però no li gastaré la pu...ada de tornar a fer tota aquesta feina ;)

I ara aquí van les meves onze qüestions pels blocs receptors del premi:

1. Perquè vas decidir posar-li aquest nom al teu bloc?

2. Perquè vas voler començar a escriure un bloc?

3. Quan el vas començar?

4. Què et porta a escriure una entrada?

5. Portes algun tipus de planificació o escrius segons et ve?

6. Com promociones el teu bloc?

7. Quan visites altres blocs, deixes algun comentari o fas visites anònimes?

8. Com són els blocs que més t'agraden (continguts, disseny, el que tu creus que més t'agrada d'un bloc)?

9. Quines són les teves aficions?

10. Què és el que valores de la gent que t'envolta?

11. Imaginació al poder: si fossis un personatge de ficció, qui creus que podries ser?

Espero que ningun dels nominats es sentin ofesos amb cap pregunta, he intentat que no siguin massa personals.

Novament moltes gràcies a la Lidia i espero que als receptors de la cadena els faci tanta il·lusió com a mi.

Seguirem endavant amb això d'escriure a un bloc... o d'escriure, vaja!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I VIRTUALS

Hola,

Avui vull dedicar l'entrada a una amiga virtual que ha encetat nova vida i nou bloc:

http://mariposasnordicas.blogspot.com.es/

L'altre dia vaig veure que, com a mi, li agradava el Richard Ashcroft i com crec que ella està vivint moments dolços i altres, pel que vaig llegir a la darrera entrada, no tant... doncs li dedico aquesta cançó

Felicitats pel canvi! I MOLTA SORT.


AQUÍ HO DEIXO DIT