Per res en especial
O per tot. Per tot lo bo que tenen els meus peques. Encara que siguin uns nens especialment desobedients i hagi a qui li facin ràbia els nens desobedients.
Perquè, a veure... no és part d'una personalitat ben marcada que siguin desobedients? (estic intentant convèncer-me a mi mateixa, d'acord).
L'altre dia se'm va ocórrer felicitar-los. No per res en especial. Bé, sí! Per les coses bones que tenen, (que en tenen) i en definitiva i més concretament pel següent. Va... aquí va el rotllo.
A la nena, durant dues o tres nits seguides se li va escapar el pipí per la nit. La veritat és que ens hem anat acomodant i no l'hem obligada a fer pipí abans d'anar a dormir i mira! ha passat.
Aquella nit, l'anterior a la de la felicitació, sí que la vaig portar a fer pipí, però no li va sortir ni gota. Així que no vaig insistir-hi més i la vaig portar a dormir.
Al matí següent, "Oh! Sorpresa!", estava tan fresca com una rosa. Bé, amb una son... de boja, com sempre, però seca.
Ella i el llit, els llençols.
ueeeeeeeeeeeeeee
En treure el cap per la porta de la seva habitació, mentre son pare l'anava vestint, no vaig poder més que felicitar-la. FELICITATS, li vaig dir. La seva careta de son va canviar completament, era una careta de son, però més alegre. I em mirava amb un somriure.
No estava fastiguejada per no poder dormir més... Que si ella està fastiguejada de bon matí, la mare encara més, per cert. És que al llit s'està tan bé...
Jo em vaig sentir satisfeta, notòriament satisfeta, molt satisfeta, per començar el matí d'aquella manera tan agradable i no amb els crits de "va, va" a la que estem tan acostumats ("Vinga nena! Amunt! Va aixeca't que farem tard al cole. Aixeca't!! AAIXECAAA'T!!!) i que acaben en una vertadera batalla campal i amb ganes de tirar totes les obligacions per la finestra, darrera de tots els rellotges de la casa. I és que la mandra de la nena dura i dura...
Els primers minuts del dia són tot: corre, corre... A les 6,30 h quan surto a fer running. I ràpid cap a dalt, a la dutxa i corre, corre, a aixecar els nens, fer-los esmorzar, vestir-los. i bla bla bla. (bla bla bla però corrent...)
Si és que és igual, passi el que passi, l'hora se'ns tira a sobre i amb l'hora, els nervis.
No ho sé fer d'una altra manera i mira que sóc fan de la criança "amb apego" que es diu... Si més no, quan llegeixo sobre el tema, m'agrada i m'agradaria ser una mare així. Però al final no em surt i el que surt és un crit. I de vegades un crit de boja.
I total, si tampoc fan cas encara que cridi. Aquella virtut que els fa tan especials... la de la desobediència...
Per això, està clar que no fan cas si intento fer les coses correctament: deixo la roba preparada el dia d'abans, l'esmorzar que s'han d'emportar al "cole", fins i tot moltes vegades la llet que ens prenem està preparada o gairebé... (total, que tampoc ens posem a esmorzar ous amb bacon, no cal tanta planificació), però tot el que pugui deixar preparat ho deixo preparat. No obstant, a l'hora de sortir per la porta, sempre passa alguna cosa. I sí, és súper important que els nens portin a la mà una joguina quan surtin de casa. (Ja sé que no poden portar joguines a l'escola, però qui els hi explica a ells, qui?)
Doncs, com jo sé que és important per ells, els hi dic que es preparin la joguina la nit abans. Doncs bé, la nit abans sempre hi ha coses més importants que fer...
Penso que els crits em deuen servir per a desfogar-me, però crec que tampoc són útils, perquè després em sento fatal... I no vull ni imaginar-me com em veuen els demés.
Però en aquell moment no sé fer-ho d'una altra manera. Potser caldria deixar preparat també per a fer-ho pel matí uns minutets de mimitos i així potseeeeeeeeeer tot aniria més rodat.
De totes maneres i tornant a aquell "Felicitats", tenia una altra traducció i era "PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU. PENSAVA QUE T'AIXECARIES PIXADA I QUE NI TE'N HAURIES ADONAT DURANT LA NIT, QUE NI M'HAURIES CRIDAT PER LA NIT PER A DIR-M'HO... PERDONA, PERQUÈ HE DUBTAT DE TU I HAS AGUANTAT TOTA LA NIT SENSE PIXAR-TE, COM UNA CAMPIONA".
Però sóc dona de poques paraules i només li vaig dir Felicitats (Felicitats, vaig explicar-li, perquè no s'havia pixat -I ja està-).
I la casualitat i el dia Molt Bon Dia que estava començant, va fer que també felicités al meu fill gran.
Aquell matí, s'havia vestit sol, s'havia begut tota la llet, s'havia rentat la cara solet, les dents, s'havia posat la jaqueta, la motxilla, i com encara sobrava temps mentre jo acabava d'axuxar a la petita, va netejar-se les sabates i em va ajudar a recollir alguns coberts del rentavaixelles.
Homeeeeeee! Es mereixia una felicitació i tant que sí.
i un altre cop, la cara de satisfacció del nen. I la meva, perquè al cap i a la fi, aquella felicitació no és una manera de motivar-lo a què vegi lo bo del seu comportament? És que, clar, igual que quan es "porta malament", li dic, també l'he d'elogiar si m'ha agradat el que ha fet. En certa manera, encoratjar-lo a seguir així.
I, d'acord, a la que haguem comptat tres, me'n oblidaré de tot això perquè ell farà la seva feina, la de nen.
És a dir, escalar per aquell mur, saltar quatre esglaons i donar voltes sobre sí mateix com si no hi hagués un demà. I sa germana, és clar, farà el mateix i jo, víctima de la gana que tinc a aquelles hores de la tarda. Bé, víctima de la falta de paciència, perquè estaré pensant que he de cosir cinc botons, preparar el dinar, el sopar i la roba................. Bé, víctima de ser com sóc.............. voldré fotre un parell de crits........ Aiiiiii la crianza con apego.
I aquell matí, obro el facebook i trobo tot de pàgines compartides que m'inspiren:
sobre la crianza con apego.
Com si llegint-ho, jo canviés.
Detente Mamá, no hay necesidad de apurarse.
Detente Mamá, por qué tanto alboroto?
Detente Mamá, prepárate una taza de té.
Detente Mamá, ven a pasar un poco de tiempo conmigo.
Detente Mamá, vamos a ponernos nuestras botas y salgamos a pasear, levantemos un montón de hojas, sonriamos, riamos y hablemos.
Detente Mamá, siempre te ves tan cansada, vamos a echarnos y acurrucarnos en la cama y quédate allí conmigo.
Detente Mamá, esos platos sucios pueden esperar.
Detente Mamá, divirtámonos un poco y preparemos una torta!
Detente Mamá, yo sé que tienes mucho trabajo...
Pero a veces mami es tan lindo cuando tú simplemente te detienes.
Siéntate con nosotros un momento, y escucha sobre nuestro día.
Pasemos un momento preciado.
Porque nuestra niñez mami, no se detiene.
Però, llegir, m'obre nous horitzons i crec que potser en algun moment de no tenir motius per a felicitar als nens, podria ser capaç de pensar-m'ho dues vegades (o tres o quatre o què dic...? 10 vegades) i actuar d'una forma exquisida.
Ja m'agradaria a mi. Però la vida és així i no la he inventado yo. I és curiós, però mentre no estic amb ells, somio en estones agradables amb ells: parlant, que m'expliquessin com ha anat el dia... jo sé escoltar molt.
Somio en estar tota l'estona abraçats. Ja se sap allò de 'sofà i manta'... però ben abraçadets en família, llegint contes. També estaria guai posar la música molt alta i ballar la música que a mi m'agrada :P
Enlloc d'això, les tardes, després de deixar que es desfoguin corrent i jugant pel pati o pel parc amb els amics, les passem ja tancats a casa... la vida idealitzada acaba en crits. Sempre acabo renyant-los per alguna cosa i ells dos acaben de la grenya i alguna acaba plorant... amb la tele de fons i és que ja no sé què fer per a què passin d'ella grrrrrrrrrrrrrrr
Algun dia ho aconseguim, per això, ja deixem la tele per a última hora del dia. Però costa uiiiiiiii si costa!
AQUÍ HO DEIXO DIT
