CORONAVIRUS 7

després de Sant Jordi Confinat, dia de la mare, mig confinats

Feliç dia, mares!

AQUÍ HO DEIXO DIT

CORONAVIRUS 6

23/04/2020
Sant Jordi Confinat

I així, confinats, amb l'excusa de Sant Jordi, pots tenir uns cinc minutets a la nena distreta ;)

música: Wonderful World (versió de The Ramones)

La nena va seguir les instruccions d'aquí: https://comohacerorigami.net/rosa-de-papel/ (buscant pel google)

Jo ahir vaig anar a l'oficina i, a les portes de Sant Jordi, els nens tenien un encàrrec. Fer flors de paper perquè volia penjar-les al balcó:

I tot, perquè m'havia arribat aquest video per whatsapp i em va emocionar molt:

Sant Jordi confinat, però especial... més especial, encara.

AQUÍ HO DEIXO DIT

CORONAVIRUS 5

Moments de video - whatsapps, vermuts en línia i, també, perquè no?, escriure cartes.

La nena gairebé cada dia a les 19,30 h monopolitza el meu telèfon i parla per video-trucada amb les seves amigues. Fins que s'han enfadat, per no sé quin motiu, però que per a elles és molt greu. No es que es diguin moltes coses, però no han perdut el contacte i són uns minuts que necessiten. Em semblen adorables.

Ara la tinc davant meu escrivint una carta a una persona especial: la seva millor amiga. Una antiga forma de comunicació i així, de pas, la tinc distreta, practicant cal·ligrafia i redacció ;)

Escriure una carta hauria de ser una activitat a fer de forma íntima, solitària, però tota l'estona m'està preguntant... "i ara que fico?" -així, plantant-me tota la cara al damunt-
 

La vida ha canviat un 150 % com a mínim des de que estem confinats,  el coronavirus pulula per la vida i no sap què dir.

Si fa gairebé un mes que no la veu i tot i les video trucades, no sap què dir!

Com se sent davant aquesta nova situació?

Què troba a faltar de la seva vida normal?

Com és la relació amb la seva família ara que estan tantes hores junts tancats?

Quines afició té estant tancada a casa?

Està fent molts deures?

A quina hora s'aixeca pel matí si no ha d'anar a l'escola?

Li podria enviar un dibuixet, posar unes enganxines al paper...

Un altra activitat que estan fent, relacionada amb l'escriptura, és un diari. Però com cada dia és igual a l'anterior, poca cosa expliquen. Encara no estan fets a expressar sentiments en un paper.
Penso que pot ser un record molt valuós d'aquesta experiència i pal·liar la tediositat el tenir un diari... Pot amenitzar una mica més el confinament.
Junt amb la música...




De banda sonora tenim al nen tocant la guitarra, practicant aquesta cançó:

De tota manera, avorrir-se també està bé. Sobretot quan es viu tan estressat com venia sent habitualment.
Feliç confinament!

AQUÍ HO DEIXO DIT

CORONAVIRUS 4

Nous habitants a la zona comunitària.

Uns ànecs, de coll verd.

D'on deuen venir, em pregunto? De la Mitjana?

Tot i que el temps no acaba d'acompanyar, són les coses que té la primavera.
 

 

 

Jo, a la zona comunitària, vaig intentar fer de runner el primer dissabte, és a dir, una setmana des de la decretació de l'estat d'alarma.

Ok Ok Ok ja sé que no es podia, però estava sola...

Doncs uns veïns van sortir a les seves finestres i balcons a increpar-me. No sé què em deien, perquè com a bona runner posturera portava els auriculars posats, però vaig notar que em cridaven...

 

Quina vergonya que vaig passar, però clar, vaig tornar amb la cua entre les cames cap a casa... 11 minuts va durar la sessió.

Segurament més que la d'una altra gent confinada.


 

 



 

Una estona més tard, vaig veure una altra veïna que va sortir a caminar per la zona comunitària. Amb els seus auriculars i la seva mitja horeta. La vaig estar espiant, tal "vieja del visillo". A ella ningú no li va dir res. Vés, què hi farem...

Aquell mateix dilluns els Administradors de Finques tornaven a enviar un e-mail recalcant la prohibició.

La veritat és que van sortint alternatives d'esport indoor, jo mateixa, el diumenge, vaig fer veure que corria damunt una cinta de córrer, però sense cinta, només fent el trote. Suposo que alguna caloria vaig cremar. El que passa que les cremo a baix ritme. Això d'estar confinada fa que obri armaris que no caldria...

Tornant al tema fauna, animal...

Doncs vaig veure que a la tele deien que ara, a causa d'aquest estat de reclusió humana, molts animals estan arribant fàcilment a zones on habitualment no hi arriben. Seria el cas dels porcs senglars. Segur que hi ha més casos: dofins arribant a zones més pròximes de la costa, cabres...

Què lliures que es senten ara aquests animals sense la propera presència dels humans!

Després també vaig veure per la tele, uns altres casos, de gent que es disfressa d'animal i surt al carrer... una altra fauna.

 

AQUÍ HO DEIXO DIT



 

CORONAVIRUS 3

El meu marit va ser qui va inaugurar la setmana de confinació teletreballant. Jo, dilluns, encara vaig anar a l'oficina. Com tenia intenció d'anar-hi abans de que esclatés el tema de l'estat d'alarma, hi vaig anar igualment. Aprofitaria per a avançar feina amb els papers que tenia allà i, en adonar-me que els d'Hisenda ja estaven teletreballant, vaig accelerar la recopilació de papers ja que jo volia fer el mateix a partir de dimarts.

L'anada a la feina de dilluns la vaig fer caminant. Normalment és com em desplaço per a anar al despatx. Arribant a la zona alta vaig començar a veure més moviment. Prèviament, res. Alguna cara coneguda, d'aquelles amb qui coincideixes als matins. Cap de les famílies que porten als nens al cole, els majoritaris, en condicions normals.

De camí, vaig veure algun autobús i coincidint amb que jo passava per una parada de bus vaig observar que a la porta d'entrada havia un cartell que indicava que s'havia de pujar per la següent porta (la de baixada) i només es podia pagar amb tarja-bus. És a dir, que no es podia mantenir cap mena de contacte amb el conductor. De fet, el pas des de la part de darrera fins a la màquina de clicar la tarja estava precintat. A part, sé que no es podia omplir el vehicle a més d'un terç de la capacitat.

 

L'ambient, que recordava a una pel·lícula de terror, es va manifestar més inquietant al mateix carrer de la feina. La pastisseria a la que habitualment encomano el pa de motlle tenia la zona de la cafeteria a les fosques. La dependenta, allà la teníem, servint pa a una senyora gran amb tota mena de precaucions. Quina imatge! amb aquell caràcter tan dinàmic que té ella...

A la feina, xerradeta de rigor amb les companyes i a avançar feina. Jo diria que, a part dels nostres jefes, no va trucar ningú. (normal).

La tornada cap a casa, tota carregada amb la documentació dins el maletí va ser molt... tètrica?

Pel carrer, la poca gent que vaig creuar-me,... no sé com dir-ho... no feien bona pinta. Gent marginal, per dir-ho d'alguna manera. No voldria semblar ni racista ni classista, però... buf!

A sobre, en un moment del trajecte un paio que portava al davant es va posar a tosir molt fort. (Diosss! Jo volia arribar a casa i descarregar tot el pes que portava, el material i l'immaterial).

Dilluns a la tarda em vaig trobar als nens preparant una massa de pizza

En aquell moment vaig tenir clar del tot, si és que ho havia dubtat algun moment, que després del període covid19 acabaria amb més kilos del compte. Evidentment, vaig sopar la pizza que em tocava. I, evidentment, va sobrar. Amb les quantitats de la recepta surten com a cinc pizzes!!!

Una de les cinc pizzes la vam fer tipus coca de recapte

Com a casa no agraden gaire les manualitats, el temps de distracció que estem organitzat pels nens bàsicament consisteix en la realització de receptes de cuina (galetes, xuxes casolanes...).

Però també alguna altra activitat com revisar fotos que tenim impreses en paper, fer un mikado DIY...

 

Pel matí els nens havien estat fent una mica de deures, llegint, tocant els seus respectius instruments...

La nena, degut a la immediatesa de la decisió de suspendre les classes, no tenia més deures que els habituals d'un dijous i ja els havia fet. Però havíem preparat una activitat. Se'm va ocórrer diumenge quan ella es va ficar a fer un puzzle que tenim amb el mapa d'Europa. Quan va acabar (ella és una crack dels puzzles) vam buscar un mapa interactiu amb les afeccions del coronavirus i vam anar anotant els països aleatòriament amb les seves dades. La feina seria:

- Sumar quants països hi ha a Europa

- Quants afectats havia en total

- Ordenar en funció de l'afecció els països

- Ordena alfabèticament els països d'Europa.

- I algun petit problema, com calcular el número d'afectats d'algun país en concret tenint en compte les altes i les baixes.

Molta feina que es va prenent en calma. Més tard ens arribaria la feina de l'escola i també la de música. No... si distrets, si volen, ho estan.

I els pares, també. Molt. El món sembla que es para, però jo em sento igual d'hiperactiva. Més potser.

 

Ens distreuen, no diré que no. Però quan la interrupció és en motiu d'una abraçada... ¡muero de amor!

AQUÍ HO DEIXO DIT

CORONAVIRUS 2

Vam superar el primer cap de setmana confinats.

La veritat és que va ser una sort tenir accés a internet i xarxes socials. La gent s'ho ha anat prenent amb filosofia i humor i així ens anàvem entretenint.

 

Tot i així, el primer cap de setmana ha estat de "sofing" i "relaxing" i "panxing".

El coronavirus ha fet que accedim a un lloc de la casa que nosaltres teníem relegat a un molt secundari pla: el balcó.

Al balcó, a part de sortir a respirar i observar als que passejaven els gossos, hem sortit a aplaudir. Els nens no sabien massa de què anava aquella petita manifestació col·lectiva, però aquells cinc minuts a les 20,00h ens donen la vida. Jo no sé si realment pensem amb la gent que segueix treballant pels necessitats (malalts o ciutadans en general), però realment sí que es mereixen els nostres pensaments i aquest petit, molt petit detall.

 

Doncs, jo dissabte, abans de què es decretés l'estat d'Alarma, m'havia plantejat anar a córrer  al matí, però m'ho vaig repensar. Tot el moviment de #joemquedoacasa m'havia convençut. També, cal tenir en compte, que darrerament no sortia gaire a córrer i vaig pensar que "ja no ve d'aquí". Una sensació difícil d'explicar tot plegat. Sabia que havia de sortir a fer exercici però també sabia que tenia una responsabilitat social i m'havia de quedar a casa.

 

Els horaris els deixàvem per a l'inici de la setmana. Sobretot perquè el meu marit es quedava teletreballant sol amb els nens i havíem de tenir cert ordre programat.

el nostre horari i els dibuixos esperançadors dels nens

Els nens no expliquen massa el que estan sentint aquests dies. Més o menys són conscients del que passa però la casa i l'estar tancats passa factura. Sobretot, quan les friccions entre ells fan saltar xispes. Necessiten una vàlvula d'escapament.

 

Seguim amb salut mental, que no tan psíquica, però seguim.

AQUÍ HO DEIXO DIT

CORONAVIRUS

 

Tot aquest tema ha anat massa ràpid. Jo, al principi, me'n reia. Em semblava llunyà. En certa mesura m'ho sembla, però un altre virus, entenent-ho com a incertesa, s'anava apropant a mesura que les notícies avançaven a la velocitat de la pólvora.

Que ja hi ha un malalt a l'Arnau. Que no sé qui s'ha mort... Que ja no sé quants en portem de cop. Que n'hi ha una a Aitona, que n'hi un altre a Albatàrrech.

Que a Igualada i rodalies els han confinat.

I mentrestant, tanquen les escoles.

I a veure com ens ho manegarem.

Sort que existeix el teletreball. Però jo, de moment, no el començaré fins dimarts. Sembla que ara per ara em deixaran sortir al carrer per a anar a treballar (quèguay)

Total, que ja tinc un projecte d'horari per a què els nens ens deixin treballar. Idees en tinc moltes, però ja se sap: Expectatives vs realitat...

De moment, la nena ha aprés a cosir botons. El nen en prou feines es familiaritza amb les agulles i els fils...

Crec que, ara que sí que hi haurà temps per a tot, reprendré, com a mínim durant els dies del 'confinament' el tema del bloc.

 

 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT