BYE BYE CHUPETE (2)

Si a l’anterior entrada us explicava com està deixant el xumet, l’Ada. Avui us explicaré com ho va deixar el Pau.

Ell tenia 26 mesos. Ja portàvem temps dient-li, que si era gran, que si no li feia falta xumet. Tenia aprés que abans de sortir per la porta l’havia de deixar, però a casa a la mínima l’agafava. Per Sant Jordi, li havíem regalat un llibre que es titula “L’Edu ja no necessita xumet”. Era ideal, ja que vam adaptar-lo perfectament a la seva situació. L’Edu, no era l’Edu, era el Pau un nen que a les il·lustracions del llibre apareix com un nen rosset, com el nostre Pau i amb una germaneta petita, com la nostra Ada. Apareix un gosset al conte i és el nostre peluix “Chío”. El llibre no ens va servir per a fer-li deixar el xumet, però sí per a què anés prenent consciència. Veient la “seva història” tampoc va fer falta inventar-nos històries fantasioses. El que teníem clar és que no volíem ser molts durs. Cal recordar, que el xumet li havíem donat nosaltres. Per tant, el fet d’arrebatar-se’l és un fet contrariant. Des de que havíem deixat el pit, el xumet havia estat molt més present. No cal dir que el pit i els braços d’una mare tenen un gran poder.

Doncs no volíem ser durs, perquè per a més inri, l’Ada acabava de néixer, feia poc que dormia al llit de grans i en una altra habitació, estàvem traient el bolquer... Massa canvis! Però ja us dic que el Pau es va adaptar a la perfecció a tota aquesta nova situació.

El xumet del Pau va passar a la història d’aquesta manera:

Era Setmana Santa i vàrem anar a passar els dies de festa fora. Ja vam marxar el dijous per la tarda i en arribar a la casa i anar a dormir va demanar el xumet. Li vam dir que fes memòria d’on l’havíem deixat. Que s’havia quedat a Lleida damunt del llit. Ell va mirar cap a dalt, com recordant i es va quedar conforme. Realment en teníem un nosaltres, però va colar i va anar a dormir. No recordo la nit especialment dura, tenint en compte que ell sempre ha dormit molt malament. I durant la resta de dies de vacances, si va preguntar, li recordàvem que estava a Lleida, però era conscient de la situació i per tant gairebé ni el demanava.

Dilluns al vespre, en tornar a casa, venia dormit del cotxe i va empalmar la nit. Ai, però, dimarts! Va passar el dia bé. Val a dir que ja feia setmanes que el xumet de l’escola per a les migdiades me l’havien tornat. Doncs aquell dimarts, en acabar de banyar-se ja va demanar el xumet. Ens va sobtar. I nosaltres, reconec, que ens vam enfadar una mica ja que si havia superat quatre dies sense xumet, perquè coi el demanava?!?!?! Son pare li deia que no teníem xumet, que no teníem xumet, que no en teníem... que se l’havia emportat un gat! I jo recordo que estava a la meva habitació donant-li el pit a l’Ada i li vaig dir “sí, el gat aquell que veiem quan anem cap a l’escola”. Uooooooooo! Va venir, es va assomar a la porta de l’habitació i una mica més seré que segons abans, molt suaument em va preguntar “Què? Què has dit?”. I jo també suaument li vaig dir que el gat que vèiem de camí a l’escola havia vingut i s’havia endut el xumet del tren.

Com recorda ell el seu xumet vermell amb un tren dibuixat i el gat dolent que li va prendre. Novament, va assumir la nova situació i vam continuar. Se’n va anar a dormir. Potser sí que li va costar una mica més. En aquell temps es va aferrar més al biberó amb lleteta abans d’anar a dormir. Però a partir de llavors, no recordem cap situació traumàtica. Si algun dia demanava pel xumet, li recordàvem la història del gat i ja està!. Impensable, que ens resultés tant fàcil.

Com se’ns va ocórrer la idea del gat...?

Doncs, quan nosaltres encara no teníem ni pensaments de tenir nens, vam visitar a una amiga que sí que en tenia. Feia pocs dies que li havien tret el xumet a la nena i més o menys tindria aquests dos anys o dos anyets i poc... Sa mare ens va explicar que un gat s’havia menjat el xumet (i que això va ser la proposta que li havia fet el seu pediatra). Segur que hi ha mil i una maneres de treure el xumet a un nen, però aquesta va ser la nostra. No és la més original, ni la més divertida, ni la més fantàstica. Però nosaltres ho hem fet així, perquè així ens ha sortit i així ens han deixat.

AQUÍ HO DEIXO DIT.