dimecres, 3 de juny de 2015

LA MURANA CONGELADA

La Murana es va aixecar aquell matí, aquella matinada de primavera, amb fred al cos. Amb fred calant-li el cos, els ossos, fent-li mal.

Va agafar la jaqueta, va agafar la seva bossa i va sortir al carrer.
Caminava a passes de gegant. 
Corria veloç.

Més ràpid del que podia.


Corria cap als núvols grisos que semblaven muntanyes i que s'alçaven davant seu com l'escenari d'un teatre.
I corria. Li feien mal les cames, però corria. Era massa esforç per al seu debilitat cos. No era tan esforç no mostrar les seves debilitats. Tot i que de vegades les forces i els ànims mancaven.




Corria tant que de seguida es va enlairar, sense escombra, com un ratpenat, perquè era poderosa i al cim de la muntanya més alta es va quedar.
Congelada.
Congelada es va quedar... Inert... fins a l'eternitat?

AQUÍ HO DEIXO DIT



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada