PARC PINOCCHIO A COLLODI

Hem estat uns poquets dies de vacances visitant una miqueta la zona de La Toscana a Itàlia.
Anant amb nens, no ens hem parat a veure museus. Un dia varem estar a Florència, un altre dia a Pisa i hem visitat algun altre poblet amb encant, com Lucca, Siena o San Gimignano.
Ens va quedar penjat un dia ja que teníem previst anar cap al Sud de La Toscana, però no ho vam creure convenient, ja que les carreteres no eren gaire bones. No és que fossin dolentes, però no volíem castigar als nens d'aquesta manera obligant-los a estar un parell d'hores d'anada més unes altres de tornada tancats al cotxe. Així que part del dia aquell que ens quedava penjat varem dedicar-lo a visitar el Parc de Pinocchio a Collodi, una mena de parc temàtic dedicat a aquest personatge, establert a la localitat d'orígen de la mare de l'autor i on ell hi passava algunes temporades.





UN ROBATORI!!! INDIGNANT!!!

Aquí comença la meva crítica...


Pagues l'entrada per entrar al parc. Acceptable, tot i que car, però com no anàvem massa informats, paguem i entrem.
Paguem 12 euros/adult, 9 euros el nen.
La nena no va pagar... Per cert, recordarem després que la nena no va pagar entrada.
Amb l'entrada tenies dret a entrar i visitar el parc i ens van  donar un ticket per un laboratori de no sé què, que ja explicaré al final.

Bé, entrem al parc, que com resulta que havia plogut la nit abans, estava tot moll, però això no és culpa de la direcció. Tampoc és culpa de la direcció que hi hagi tants mosquits, que per a un dia que em poso vestit se'm mengen viva. Però si algú llegeix això i vol anar al parc de Pinocchio en qüestió... que ho tingui en compte!

Segueixo.
En entrar al parc accedeixes a una sala-museu amb curiositats sobre Pinocchio. Diversos dibuixos del personatge principal i altres personatges del conte, figures vàries, història, etc...

Després s'accedeix al parc, com a recinte a l'aire lliure, on es troben diverses escultures també dedicades al Pinocchio i altres personatges del conte.

A continuació varem arribar a una zona de jocs. Hi havia atraccions de fira.

 I una petita zona amb un rascaculs (moll per la pluja del dia anterior), una tirolina... Els nens s'ho van passar pipa, però clar, per a això no cal ni anar a Itàlia ni pagar ni molt menys 33 euros! Les atraccions semblaven tancades, però mentre estàvem jugant (i lluitant contra els mosquits) les varem veure funcionant i ens vam atansar.
Seguint amb els robatoris varem veure que s'havia de pagar per a pujar a les ditxoses firetes: un euro per nen!!! Es veu que amb l'entrada no està inclòs el pujar a les atraccions. Impensable, pagar per entrar els 12 euros de rigor (això els adults) més les entrades infantils i que a sobre s'hagi de pagar per pujar a les firetes!!!


Les atraccions tenien la seva gràcia perquè eren antigues. Varem accedir a pujar als nens. Només una volta. Jo trobava injust pagar entrada i haver de pagar per pujar al tiovivo.


A part, es veu tot molt deixat, però molt! Molt decrèpit i decadent. Hi havia atraccions o espectacles que no funcionaven. Imagino que tampoc estaven incloses amb l'entrada.
Continuant la visita, hi ha una mena de vagons o antigues caravanes de circ, no sabria dir-ho ben bé, que eren la caseta de la fada o no sé què de la fada. La qüestió és que a mi se'm va ocórrer entrar-hi i menys mal que als nens no, ja que feien por. Era un espai on hi havia antigues titelles. Però recordeu el titella de Saw? Pues eso...!

I bé, anem continuant i ens ho anem passant bastant bé. Hi ha més escultures, algunes amb més gràcia que altres, una plaça construïda a base de mosaics on es veuen personatges i escenes del conte, un laberint...

Pots entrar dins una escultura que sembla ser una balena.

Hi ha un espai que és un vaixell pirata... Aquesta zona va estar distreta. Total, que ja anem acabant la visita al parc i entrem a la botiga.
Aquí a la botiga, és on es feia el laboratori o taller de no sé què (perdoneu, però el meu italià és molt i molt bàsic...)

En entrar a la botiga t'asusta una mena de gegant monstruós de color vermell.

Mireu, jo al final és amb la sensació que em deixa el parc, una sensació monstruosa...
Després de l'ensurt, doncs això, entrem a la botiga per a participar en l'activitat.

L'activitat consistia en una manualitat. Al nen li van donar un trosset de cartolina. Podia triar quin dibuix volia, el de pinoccio, el de fada, Gepetto i no sé quins personatges més del conte havia. S'havia de pintar amb uns retoladors i al final la noia que havia allà ho grapava i li posava dues gomes i es convertia amb un nas de Pinotxo.
El nen va triar el seu tros de cartolina i com era d'esperar la nena es va sentir "jo també! jo vull aquest". Estava reclament el que creia seu.
Però com no havia pagat entrada, ja que els menors de tres anys no paguen, no tenia dret a l'activitat. A l'activitat aquesta del tros de cartolina i els retoladors, les dues grapes i dues gomes de pollastre. Bé, utilitzant un tros de banc i taula, també.
Ens vam queixar. Ara explica-li tu a la nena que ella no pot pintar!
Les noies ens van explicar que això eren normes sobre les que elles no podien fer res.
Ah! però si pagaves un euro, sí! Llavors, sí, a més, et donaven una revista infantil italiana, que segons ens van dir (es van excusar) quan ens varem queixar, la revista sol ja valia 4,5 eur...
Total, que la nena va poder participar de l'activitat. Però la situació va ser indignant ja que repeteixo, la manualitat no tenia cap secret. La noia que estava al taller va seguir fent la seva feina (tallava un paper de seda per a alguna cosa que devien fer, però no per a nosaltres) i allà es va quedar gairebé tota l'estona, asseguda al seu lloc i tallant paper.
Inflexibles és com les describiríem. I tontos, com es pot ser tan tonto?

 

 

I pel que fa, en general al parc, un robatori. No sé pas què fan amb els diners de l'entrada, però bé, dedicar-los al manteniment del recinte... como que no... Dóna sensació de què està tal qual des de què el van construir. I ara està horrible!

Jo em quedo amb la sensació de què als meus petits (molt petits) els hi va quedar una petita sensació agradable, sobretot perquè ens vam allunyar del caminar per les ciutats com Florència i Pisa. Varem passar una estona bonica amb ells, fora del turisme tradicional de la zona. Però jo no ho recomanaria en absolut.


Més informació sobre el parc (però informació diferent... a la que heu llegit aquí) a: http://www.pinocchio.it/


AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I UNITS

Units els tres dies, tots juntets, de Festa Major a Lleida, en els que la gent, si el temps ho permet, sortirà al carrer, a la Fira i a les firetes.
N'hi haurà algun altre que fugirà, a Alcañíz a veure les motos o a Saragossa de compres el dilluns, aprofitant el dia de festa local, per posar algun exemple.

Però pels que es quedin...
Avui els que vulguin, podran gaudir de la música d'un grup clàssic a les Festes Majors de Lleida. Aquest any no li ha tocat ni a la Luz Casal, ni al Loquillo. Aquest any tocava La Unión.
Aquesta nit a la Sala Manolita.
Links per a més informació:
http://www.launion.net/show/lleida/
http://salamanolita.com/cat/

Tot i les vegades que han vingut a Lleida, reconec que no els he anat a veure mai. No obstant, sí que els vaig veure una vegada a un festival, "alla por el año 2006" a un Ribagorza Pop Festival. Ho recordo amb certa gràcia per les ballarugues del cantant... Fuá...
NO he trobat cap vídeo on es veiés exactament la seva mínima coreografia. Per tant, millor penjar tot un clàssic:

I cal recordar que avui també, un altre clàssic dels 80 a Lleida.

Més informació a:

aquí (Turó de la Seu Vella)

i aquí (Concordia)

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Autorretrat sense boca amb els colors del Barça... by el nen!

Com m'agraden aquests gargotets!!!

Seguidors, Afició!!! Us atreviu a compartir els vostres gargotets amb mi? Des d'aquí us animo.

No sé massa com ho podríem fer, però m'agradaria veure més dibuixets d'aquests. Potser es podria fer un "copy-paste" als comentaris? Algú s'anima??

AQUÍ HO DEIXO DIT

REALITAT I FICCIÓ

En els darrers dies hem viscut moments de realitat i ficció dignes de ser comentats.

Començaré per la ficció, ja que el seu record i lectura pot ser un moment més divertit.

-         Varem anar al cinema per primer cop amb els nens:

Tot va començar perquè darrerament havíem vist anunciada una pel·lícula de Disney que properament s’havia d’estrenar. Es tracta de la pel·lícula d’animació “Aviones”.

Tal com es veu quan l’anuncien, té el seu origen en el món de “CARS” i és que el disseny dels personatges segueix la pauta dels dibuixos del Rayo Mcqueen, Mate, Sally i etc…

El personatge principal és el Dusty (o Relámpago Veloz com en algun moment de la pel·lícula es fa dir). Es veuen moltes carretilles, molts més avions, és clar, i cotxes. Però en cap moment es veu cap personatge de “Cars”.

Després de la introducció, explico la nostra experiència:

Prèviament a anar al cinema, el més semblant que havíem fet era haver anat a veure titelles al teatre o al Caixa Fòrum o també un dia a una sessió de curtmetratges animats (que per cert, no ens van agradar gaire…)

És a dir, la sensació d’estar en un lloc fosc, la coneixíem. Però aquelles altres vegades, el guardar silenci era important, però al ser activitats directament relacionades amb la mainada no ens agobiaven. Ara, anar al cine, eren paraules majors. Així que, sobretot al gran (4 anys i mig) el varem intentar alliçonar. La veritat és que es va portar súper bé i va aguantar estoicament la sessió, tot i que ja ens va dir que una mica llarg se li va fer. Per a un nen com ell, del que a vegades penso si pot tenir algun problema d’hiperactivitat, va ser tot un èxit. Potser el moment en què va estar més nervioset va ser a la botiga de xuxes, però potser és que jo patia perquè no comencessin a agafar xuxes i més xuxes. Només volíem comprar crispetes...

Varem voler que anar al cinema fos tota una experiència, típica però una experiència per a ells al cap i a la fi. Així que no varem oblidar-nos de comprar crispetes per a tots. Però sobretot per a ells dos.

La nena (gran menjadora) ho va gaudir i en gran mesura. De fet, quan es van acabar les crispetes, ja van començar els “problemes”. Ja havia passat més de mitja pel·lícula i ells ja començava a fer comentaris en veu alta, a pujar i baixar de la seva butaca, a posar-se de peu sobre la butaca i tot això davant l’estorada mirada de son germà qui devia pensar que així no era com ens havien explicat que ens havíem de portar.

Llavors vaig recórrer a una bossa de xuxes que portava i se les van cruspir gairebé totes. Em vaig voler fer la mare responsable dient que ja n’hi havia prou quan vaig veure que només en quedaven dos… i se les van acabar. També val a dir que el pare i sobretot jo, varem contribuir a què el fet de menjar xuxes fos un acte de germanor…

El final de la pel·lícula va coincidir amb la baixa d’inventari de marranades vàries. Així que... súper bé!

En sortir del cine, el nen insinuava que un altre dia la tornaria a veure, però li vaig dir que al cine no tornaríem a veure la mateixa pel·lícula. Li vaig dir que si li havia agradat tant hauríem d’esperar un temps per a poder-la veure en DVD com fem amb les pel·lícules que veiem a casa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, pel que a fa a l’argument, li va agradar, però no té tan “ganxo” com l’antecessora “Cars”. El nen, a la seva manera, crec que també ho va veure així.

Pel que fa a l'experiència en sí, el nen no va esplaiar-se gaire explicant el que havia sentit. Però sí que la careta que va fer en entrar a la sala, quan es van apagar els llums, en veure una pantalla tan gran, en veure els tràilers ("què passa aquí?" exclamà... i és que nosaltres veníem a veure "Aviones" no no sé quina pel·lícula de cavallers, ni la del Zipi i Zape...)

Nosaltres tampoc varem insistir en què el nen parlés si no volia.

Molts cops aquesta actitud seva ens desconcerta. Intentem preparar activitats i experiències que nosaltres creiem emocionants, però ell no s'emociona tant com havíem pensat.

I la realitat, la trista realitat:

En pocs dies de diferència varem viure la mort de dues persones, una bona amiga i l’avi del meu company.

Cronològicament va esdevenir la pèrdua de la noia. La notícia ens va agafar molt de sorpresa. En sonar el telèfon, nosaltres esperàvem una conversa més catxonda amb l’interlocutor, ja que teníem quatre amics gaudint d’uns dies de vacances a Gijón. Però malauradament ens van comunicar l’accident i el tràgic desenllaç. Estàvem amb els nens i no vaig poder evitar cridar, plorar... Quan ja vaig ser conscient de què els nens estaven allà, vaig voler refer-me. En aquell moment no vaig ser capaç d’explicar-los-hi res.

Varem anar al vetllatori i anant cap allà ja els vaig explicar tranquil·lament què havia passat. Varem anar amb ells perquè el succés ens va agafar de vacances i des d’on érem, ens varem desplaçar.

Als nens, els preguntava si se’n recordaven de la nostra amiga, perquè ella vivia a Barcelona i la vèiem molt de tant en tant. Els varem explicar que havia tingut un accident i s’havia fet molt mal al  cap i els metges no l’havien pogut curar, que el seu marit ara estava molt trist perquè l’estimava molt i ja no la veuria més. Que nosaltres també estàvem molt tristos i que anàvem a un lloc on hi havia molta gent trista per tot això que els hi estàvem explicant i que haurien de respectar-ho i portar-se bé, no córrer, no cridar.

El gran, sobretot, només feia que preguntar i preguntar, que on estava ella ara... amb això insistia. Al final vaig contestar-li que “al cel”. Em va semblar cruel explicar-li més detalls. Parlar sobre això potser hauria de ser més natural, però no vaig poder. No tinc clar que ell hagi entès que la mort és una cosa irreversible. Em va semblar que no ho entenia i que pensava que la nostra amiga realment estava en un altre lloc. Sempre estarà amb nosaltres d'alguna manera, és clar, però el nen crec que de moment no ho està entenent així...

Dies abans, gaudint de la companyia i històries de “Cabeza Parda”, ell ens va explicar com miners de les muntanyes havien mort a causa dels allaus i havien quedat enterrats. El nen va quedar sorprès i durant dies preguntava sobre això. Un dia passejant pel poble varem passar a prop d’un antic cementeri i varem aprofitar per explicar-li que allà enterraven als morts. Li varem explicar que a la nostra amiga també l’enterrarien. Crec que ell encara no pot entendre res més i dir-li que allà es quedarà per sempre més i no entrar en més detalls hagués estat més correcte que dir-li que és al “cel”. Nosaltres no som creients i dir que és al “cel” no em semblava correcte. El que passa és que és un terme, un concepte, bastant estès i acceptat socialment. De fet, va ser ell el primer que va dir aquesta paraula farà uns mesos. La germana de la seva mestra havia mort i els hi havia explicat així als nens de la classe...

I seguint de vacances, als pocs dies, va morir l’avi del meu company. Tot i ser una persona gran, va ser una mort que ens va venir de sobte ja que era una persona que gaudia d’una salut de ferro, d’aquells que no havien estat mai malalts.

El nen semblava preocupat perquè sabia que la gent ploraria, que son pare potser ploraria perquè s’havia quedat sense avi... Novament van aparèixer inquietuds que varem intentar portar el millor possible.

Temps enrere, coincidint en què el nen a mesura que es fa gran va entenent què passa al seu voltant, m'havia dit que no volia que nosaltres (els seus pares) ens féssim vellets. Està clar que passava... Ell associava la idea de fer-se gran (vell) a la posterior mort. Fins i tot, alguna vegada s'havia preocupat en veure'm alguna cana.

Així doncs, per a acabar, dir que tot i intentar gaudir de les vacances, varem topar també amb la trista i crua realitat que de tant en tant colpeja a la gent.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I DE TARDOR

L'arribada de la tardor és imminent. Al matí la jaqueta no falta, ni el foulard. Al migdia sobra tot, però jo ja no m'atreveixo a anar amb vestit per por de tenir fred a les cames. I trobo que encara és aviat per a posar-me mitges... No sé... potser d'aquelles de color carn...

Els primers mocs comencen a rajar (als nens, que no controlen tant). Jo he començat el primer mal de gola. Esperem que no passi d'aquí. Hem de començar a alliçonar a les nostres defenses. I els nens ben aviat aniran "canturrejant" cançons sobre la tardor i les castanyes.

Les mantetes ja les hem començat a posar a sobre dels llits i fins i tot he vist una botiga que aquests dies tenia d'oferta la manteta pel sofà. És que és el temps, ja...

De moment, no veiem gaire lluny els temps de piscina, platja i calor. Però estan a punt d'arribar les Festes de la Tardor de Lleida ...

Tot i que també interessant passejar avui i demà per l'Eix Comercial, atansant-se a la Catedral on hi trobareu el Mercat de la Música

I el que deia...  en dos dies, les castanyes ens les menjarem i les carxofes i els torrons. Sí, ja arribarà Nadal. En quatre dies ens plantarem que ja serà Carnestoltes, però ben aviat la primavera. Per Setmana Santa les pistes d'esquí ja tancaran i això vol dir que aviat encetarem la temporada de platja un altre cop. I una altre cop sentirem aquella calor... i pujar les temperatures (fins "lo menos lo menos" 37 graus!)

Per cert, he estat veient cartells que anuncien que Juan Perro ve a Lleida al Claustre de la Seu Vella (27 DE SETEMBRE).

Més informació a:

aquí (Turó de la Seu Vella)

i aquí (Concordia)

Jo no crec que hi vagi perquè li he perdut una mica la pista, a més és en diumenge... a una hora poc conciliadora... però segur que deu ser tota una experiència.

AQUÍ HO DEIXO DIT

PREMI LIEBSTER

O LIEBSTER AWARD

I em fa molta, però molta il·lusió. La veritat, és que veure-ho en petit des del mòbil em va emocionar, em va alegrar especialment el dia i a mesura que han anat passant els dies, des de què ho vaig saber el cap de setmana passat, he tingut moltes ganes de posar-me a escriure al bloc per a dir-ho i esbombar-ho.

És el primer premi que rep el bloc. (No sé si és bona expressió dir "primer", presuposa que n'ha d'haver més i no sé jo...)

No és que sigui el premi en qüestió, que, mira! si serveix per a promocionar aquest humil bloc, benvingut sigui... és més el saber que algú em llegeix a l'altre cantó i a sobre li agrada.

Gràcies Lidia, un cop més. Com ja et vaig comentar, encoratja a seguir endavant.

A ella també l'hem felicitat perquè prèviament ha estat ella qui ha rebut aquest premi i s'ha encarregat d'atorgar-lo a onze blocs més. Felicitats també des d'aquí!

És a través del bloc Mariposas en Noruega, que ha tingut la consideració de nominar-me al premi i jo, com dic, estic encantada. Cofoia, que es diu... Així que si algú més la vol felicitar també o llegir el seu bloc, endavant!

Recomano la lectura del bloc de la Lidia. Escriu sobre la seva experiència vivint a Noruega. És una mare de Barcelona, qui, degut al trasllat per feina del seu marit, se'n ha anat a viure a Trondheim juntament amb els dos fills de la parella. Explica les seves vivències d'una manera molt dolça. A mi personalment m'encanta llegir-lo i fa sentir el país de Noruega molt més proper.

Bé, pel que fa al premi i la seva dinàmica... pel que he pogut veure, ara es tracta del següent:

És una promoció per a blocs que comencen, per a petits blocs (menys de 200 seguidors). Creem així una cadena i en promocionem els uns als altres. Fantàstic!

A veure... ara he de fer el següent:

-  Anomenar i agrair el premi a la persona o bloc que t'ha nominat, explicar onze coses sobre tu i contestar les onze preguntes formulades per qui et dóna el Liebster Award. 

- Visitar els altres blocs que han estat premiats juntament amb el teu. 

- Premiar  a onze blocs petits (de menys de 200 seguidors) que t'agradin. També hauràs de formular-los-hi onze preguntes i informar-los del seu Liebster Award. 

Lo primer, lo d'agrair ja està fet...

Ara a explicar onze coses sobre mi:

Sóc una noia lleidatana. Em considero treballadora, però també m'agrada molt fer el "vago"... i dormir!

Sóc mare d'un nen i una nena i també companya d'un excel·lent company, de qui tinc moltes coses a aprendre.

Sóc tímida (molt) i tranquil·la, però també tinc algun moment d'histèria i descontrol.

I entre les coses que m'agraden, la música (pop, sixtie, indie), però escoltar-la ja que no tinc coneixements teòrico-pràctics de música...

Resposta a les preguntes de Mariposas en Noruega:

1.- ¿Qué té motivó a abrir el blog?

La necessitat de plasmar el que se'm passava pel cap. Podria considerar-se el bloc com una mena de diari, però amb el propòsit de què si passa algú per aquí i em llegeix, deixi la seva opinió o més sincera crítica, ja que molts cops un munt de dubtes m'atabalen i veure diferents punts de vista ajuda molt. Mai he volgut alliçonar a ningú, tot i que moltes i moltes vegades o acabo fent (sense mala intenció, però passa...)

2.- ¿Te costó elegir el nombre? 

El nom del bloc és bastant senzill, per tant, el que es diu costar, no va costar gaire. És l'essència del que pretenia, com dic, deixar escrit qualsevol pensament que se'm passés pel cap. Per tant... "Aquí ho deixo dit".

El que sí que em va costar era trobar un nom "molón". Crec que no ho vaig arribar a aconseguir del tot...

3.- ¿Has tenido alguna vez el pensamiento de no escribir más? (agotamiento bloguero)

No. Però també té a veure que escric sobre qualsevol cosa. Si volgués seguir una temàtica molt concreta, crec que se m'acabarien aviat les idees i deixaria d'escriure.

4.- ¿Vale más una imagen que mil palabras? 

Moltes vegades sí, sobretot per a gent de poques paraules com jo i amb poca facilitat de paraula.

Ara, si a mi personalment, em poses un paper al davant i em deixes una mica tranquil·leta, t'escric qualsevol cosa. Millor o pitjor, però te l'escric.

5.- ¿Algún lema personal?

Lema com a tal no, però crec molt en el karma i en vigilar molt el que es fa perquè la vida ho retornarà. Ho hauria de retornar, perquè també veig a gent que no té el que es mereix. En fin...

6.- ¿Qué os relaja? 

Un relaxing cup of café con leche? Broma actual fàcil...

Cuinar. No sóc una "cocinitas", però posar-me a embrutar la cuina, m'agrada. De vegades el resultat no és el que tenia en ment, però relaxa.

7.- ¿Qué os pone de los nervios?

La gent desconsiderada.

8.- Canción favorita. 

"Hush", la versió de Kula Shaker

http://youtu.be/wh7r_f_rw0c

9.-Plato preferido.

Amanida russa (sobretot la que fa ma mare) però els espaguetis amb tomàquet fregit (SO...ÍS) també estan prou bé i el pollastre a l'ast, nyam!

Però si demanes només un, el primer!

10.- Un lugar. 

Lleida, sense lloc a dubtes. Sóc així de provinciana.

11.-Un sueño

La veritat és que no vull desvetllar-lo. Hi alguna cosa que em faria completa, completament feliç. Però també he vist darrerament que la felicitat absoluta no existeix. Qui sap si alguna vegada aquest somni meu es farà realitat i encara seguiran havent problemes i problemes... No vull dir-lo.

Lo segon... estoy en ello. Hi ha blocs hilarants, profunds, viatgers, tendres...

I per mi mereixen els premis els següents blocs (pensava que seria fàcil, però no ho és...):

Els meus nominats:

* Perquè la seva temàtica em resulta propera, però és que a part a les seves autores les tinc bastant a prop també:

http://somniscreatius.blogspot.com.es/

http://caminemplegats.blogspot.com.es/

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/

* Un altre bloc sobre maternitat, destil·la els seus pensaments com a mare i m'encanta la seva manera de pensar, ja que em fa pensar a mi també moltes vegades:

http://mamapracticaenpractiques.blogspot.com.es/

* Un que he descobert fa poc. La temàtica en aquest cas seria "Cuina". Mereix el premi, ja que pel que he pogut veure és bastant perseverant publicant receptes:

http://estoneslliures.blogspot.com.es/

* L'experiència d'una família nombrosa viatgera:

http://www.elmundoenfamilia.com/

He hagut de deixar la llista en aquests sis... Són els blocs que més freqüento. Altres blocs que també m'agraden no complirien el requisit de tenir menys de 200 seguidors... I també tornaria a nominar a Mariposas en Noruega, però no li gastaré la pu...ada de tornar a fer tota aquesta feina ;)

I ara aquí van les meves onze qüestions pels blocs receptors del premi:

1. Perquè vas decidir posar-li aquest nom al teu bloc?

2. Perquè vas voler començar a escriure un bloc?

3. Quan el vas començar?

4. Què et porta a escriure una entrada?

5. Portes algun tipus de planificació o escrius segons et ve?

6. Com promociones el teu bloc?

7. Quan visites altres blocs, deixes algun comentari o fas visites anònimes?

8. Com són els blocs que més t'agraden (continguts, disseny, el que tu creus que més t'agrada d'un bloc)?

9. Quines són les teves aficions?

10. Què és el que valores de la gent que t'envolta?

11. Imaginació al poder: si fossis un personatge de ficció, qui creus que podries ser?

Espero que ningun dels nominats es sentin ofesos amb cap pregunta, he intentat que no siguin massa personals.

Novament moltes gràcies a la Lidia i espero que als receptors de la cadena els faci tanta il·lusió com a mi.

Seguirem endavant amb això d'escriure a un bloc... o d'escriure, vaja!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Si ha de passar alguna cosa, passarà
(però que passi aviat, coi!)

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I TELEVISIUS

Dins la meva nova faceta de mare que exerceix com a tal durant una miqueta més de temps que abans... ha aparegut una altra vessant: la de lluitadora.

Lluito contra la tele!!! Contra la tele i gairebé les noves tecnologies, tan addictives...

El meu cap (ment) ha d'estar en constant moviment maquinant activitats atractives pels nens i que la cosa no es quedi en arribar a casa i asseure davant la tele o agafar l'Ipad que ha quedat mal guardat a l'abast dels nens.
Arribar la casa i encendre la tele s'està convertint en una costum (lletja).
Fa uns mesos els hi varem posar una trampa per a què en prémer el botó de la televisió no es quedés encesa (un regulador a l'endoll), però de seguida ho van descobrir. Tontos no són!

I la veritat és que no és que mirin a la tele coses que no han de veure. El nen ja sap que si fan Bola de Drac no ho pot veure, hi ha uns dibuixos a la Tele 5 que no m'agraden gens i tampoc els mira. Voluntàriament ja canvia de canal en aquests casos. (ojo peligro, sap canviar el canal)

Ara ja li deixem veure Scooby Doo, però després fan preguntes rares, sobretot la petita, tal que "què vindrà el monstre?" ...

Així doncs, la fita d'aquests dies és estar un parell d'hores sense res de tele. Si podem berenar al parc o de camí, millor. I si puc evitar que els nens vegin la tele fins després (o durant) el sopar, millor. Sóc realista i sé que sense la tele tampoc podem estar, malauradament...

Ara que el nen a P4 ja no fa migdiada em fa por que es quedi davant la tele i s'adormi. Així que m'hauré de muntar un horari d'extraescolars. No vull dir apuntar-lo a activitats (bé de fet, tornarà a teatre aquest any) però fer un horari de les nostres extraescolars i no caure en el buit de la ditxosa tele.

Totes aquestes coses (teles, Ipads, i jocs electrònics diversos) els distreuen de mala manera. La tele pot resultar somnífera en alguns casos o moments, però per exemple els jocs de l'Ipad el desvetllen de mala manera. Ahir per exemple, jo estava planxant roba, ja després de sopar quan em vaig adonar de què s'estava fent tard. En altres condicions el nen hauria estat dormint, però continuava jugant amb l'Ipad (culpa nostra, ho sé...). En quant el vam reprendre, es va queixar, evidentment, però tot i que semblava que no tenia son, va caure en dos minuts al llit. Està clar que a part d'un horari d'extraescolars haurem d'imposar un horari de tele / Ipad, etc.

Sobre aquest tema, vaig veure l'altre dia a les notícies un cas portat a l'extrem:

llegir

NO estic en contra de la televisió, però vista raonablement. (Com quan ho fèiem nosaltres que no havia massa cosa a veure? hehehe)

Però es recorda amb carinyo, tot i que veient el vídeo pugui semblar una mica cutre:

Potser els 80 no van fer tan mal...

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

I breu també el temps que el nen se'l passa recollint les joguines.
GRRRRRRRRRRRRRRRRR

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Breu el bronzejat de la menda lerenda.
Perquè costa tant aconseguir i sembla que marxi tan ràpid?

AQUÍ HO DEIXO DIT